Pares sense manual d’instruccions

Per Josep Maria Postigo

Quan comprem qualsevol coseta, per petita que sigui, i no diguem un ordinador, una nevera o alguna cosa més sofisticat com un cotxe, sempre ens trobem amb el molest manual d’instruccions on anem amb certa avidesa per saber com posar en marxa la “joguina” i no diguem el malestar que ens dóna quan no aconseguim que la cosa funcioni.

I si en comptes d’un aparatejo es tracta de la nostra carrera professional. Recordar com escollim els estudis universitaris que anàvem a cursar: els dubtes, la recerca incessant d’informació, la selecció posterior d’universitat. Sempre recolzant-nos en l’experiència d’algú que tutelava la nostra selecció: potser els nostres mateixos pares, els nostres professors, potser un amic que ja exercia la professió que més ens interessava.

I no diguem si del nostre primer treball es tractés: recerca incessant d’informació sobre aquesta o aquella altra empresa, sobre algun conegut que ens endollés en aquell lloc de treball …

En qualsevol decisió important de la nostra vida la prudència ens porta a demanar consell, a buscar informació, però no sé què dimonis passa quan un encara el seu propi projecte vital. Des que un comença a tenir ús de raó va per la vida com si tot ho sabés, no hi ha dubte que el nostre orgull actua des de la més lleu edat. Només cal que li diguis a la criatura “no et pugis al tamboret que et vas a caure” ja que et dones la volta i … presa castanya! … criatura plorant a terra amb cop de cap de coloraines incorporat. O quan, ja més grandets, la nostra mare, amb aquest sisè sentit que sempre han ens advertia que “aquella preciositat de mozalbete no ens convenia” … doncs jo erre que erre amb la maleïda novieta! … Fins que un dia t’adones que la teva mare tenia més raó que una santa …

I si ens anem ja a l’etapa de la vida on un adquireix compromisos definitius com el casar-se i tenir fills. Aquí l’elecció és tota nostra, compartida entre dos que es fan una sola carn, de manera que tot es complica una mica més ja que cal decidir l’uníson encara que cada un ve amb el seu propi bagatge (temperament, caràcter, formació personal i professional, cultura, gustos, aficions, etc.). En aquesta fase de la nostra viva, on es creuen contínuament les nostres metes professionals amb les matrimonials, familiars, socials, sembla que el temps ens devora en un continu retorn sense solució de continuïtat que es trenca a trossos quan neix el nostre primer fill.

Aquí és quan comences a sentir cert calfred doncs la teva “experiència” és nula i la criatura que tens davant plora, perfuma l’habitació, requereix assistència tècnica, auxili, remeis eficaços que calmin el nadó i … gràcies a Déu! ha arribat la meva mare, la sogra o l’àvia i comencen a donar-nos lliçons que escoltem i apliquem amb fruïció doncs donen resultat ¡EL BEBE DORM com un soc!

¿No serà que no conec el manual d’instruccions d’aquest prodigi de la natura que es diu fill meu? I un entra en aquesta fase preguntóna, quan no et dóna per comprar llibres sobre puericultura, estimulació primerenca, de com fer dormir al teu bebè, o de com ensenyar a llegir als dos mesos, o com ensenyar a nedar el mateix dia en què neix … UFF que aclaparament! Ja no es recorda un del que li han dit, del que ha llegit i, mentrestant, tornen a començar els plors que et trasbalsen …

I és que els matrimonis no ens casem amb el llibre d’instruccions, ni els pares es fan pares amb el maleït manual de pares. Ens anem fent esposos i pares a base de l’experiència viscuda, de preguntar als que saben, preferentment als nostres propis pares als que anem admirant cada vegada més segons van passant els anys i valorem cada vegada més tot el que ells van fer per nosaltres .

Però amb els temps tan difícils que corren, amb tants dubtes que es plantegen sobre temes que han estat sempre clars, ens veiem en l’obligació de prendre més seriosament la nostra feina com a educadors, professionalitzant la nostra tasca de pares, per aprendre a educar amb rigor , amb eficàcia, amb tècnica, però sobretot amb molt AMOR que és esforç, sacrifici, il·lusió, perdó, tornem-hi, estudi, més estudi, aplicar més en el dia a dia de la llar, tenir més vivències amb els nostres fills dedicant molt temps perquè amb el frec arribi l’afecte i des d’aquí entri l’autoritat i des d’aquí inculquem l’obediència …

En fi, un carrousel de virtuts humanes que van abocant els pares ben formats als seus fills il·lusionats per ser cada dia més semblants als seus pares que tants volen. Per això, per ser pares amb manual d’instruccions hem de formar-nos per a si desitjar, viure i estimar la meravellosa vida de família.

Josep Maria Postigo

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*