L’amor entre els pares, el millor educador

Per Javier Vidal Quadras

Afirma Carlos Llano: “la condició ineludible perquè la família es constitueixi com a àmbit formatiu del caràcter dels fills és l’amor ferm dels pares […]. La inducció del caràcter és, diríem, una emanació de l’amor conjugal, una extensió -quasi un apèndix- seu: els pares no haurien res més a fer més que estimar-se de manera constant, plena de confiança i responsable. Caldria després, sí, recomanacions, tècniques, fórmules, processos i receptes positives per aconseguir l’objectiu (de formació) dels fills, però totes les recomanacions per a això seran només un cap d’agulla en el profund i extens univers de l’amor familiar en què es desenvolupin. Si més no, es pot afirmar sense equivocació que aquestes recomanacions, sistemes, tècniques, fórmules, processos i receptes seran brodats en el buit si no es donen dins l’espai de l’amor familiar, la primera i imprescindible condició, i gairebé l’única “.

L’ésser humà és un ésser per a l’amor. De l’amor ve, en l’amor viu i l’amor va. En la mateixa mesura que ens estimem a nosaltres mateixos ens assemblem cada vegada més als animals, que són, si se’m permet una expressió un tant humanitzada, ‘naturalment egocèntrics’, centrats en si mateixos. L’home no. Ha estat creat per a estimar i aquí és on troba la seva felicitat. Paradoxalment, l’ésser humà, quan s’oblida de si és quan millor s’atén, perquè aquest abdicar d’un mateix és el camí cap a la perfecció humana, que el situa en l’àmbit que li és més propi, el de l’amor als altres.

Doncs bé, tractant-se dels nostres fills, si el que busquem com a pares és que creixin de manera íntegra, i cada vegada més i millors persones, llavors no tenim un altre camí que ensenyar-los a estimar. En efecte, estimar equival a ensenyar a estimar, el millor servei que podem prestar als nostres fills és ensenyar-los a ser persones capaces d’estimar. Una de les pitjors desgràcies que li poden sobrevenir a un ésser humà és enganyar-se sobre el seu propi destí, pensar que té una altra meta que no sigui estimar, perquè centrarà la seva atenció en objectius de menor entitat que acabaran deprimint un dels majors dons que se’ns ha donat: la llibertat. Però no una llibertat qualsevol sinó aquella que aspira sempre a dalt, tot i que tantes vegades es confongui.

Per tant, podríem dir: Vol vostè fer feliç al seu fill? Ensenyem-li a estimar.

Com? Agafo prestada la resposta d’Ugo Borghello: “quan es porta un fill al món, es contreu l’obligació de fer-lo feliç. Per aconseguir-ho […] hi ha sobretot el deure de fer feliç al cònjuge, fins i tot amb tots els seus defectes. Per a ser feliços, els fills necessiten veure feliços als seus pares. El fill no és feliç quan se l’hi omple de carícies o de regals, sinó només quan pot participar en l’amor feliç dels pares. Si la mare està barallada amb el pare, tot i que després cobreixi de caricies al seu fill, aquest experimentarà una ferida profunda: el que vol és participar en la família, en l’amor dels pares entre si. En conseqüència, engendrar a un fill equival a comprometre a fer feliç al cònjuge “.

En definitiva, la manera d’ensenyar a estimar és estimant. Tot fill té dret que els seus pares s’estimin. Els hi ho devem. És deute d’amor, justícia enamorada. I com tot dret té el seu correlatiu deure, nosaltres, com a pares, tenim el deure d’estimar-nos. I no només de fer-ho sinó també demostrar-ho. Una assignatura pendent en moltes llars és aprendre a exhibir la cara amable del matrimoni. Cal una pedagogia de les emocions i de les passions per la via de l’exemple. De vegades, els pares, per fals pudor, ens entossudim a amagar l’atracció (en el sentit més ampli: física, afectiva i espiritual) que sentim cap al nostre cònjuge, i, és clar, els nostres fills acaben pensant que això és un rotllo, que el temps acaba sempre sufocant la passió, i ni arriben a imaginar que amb les passions més altes (i la nostra dona o el nostre marit ho són!) passa exactament el contrari: s’intensifiquen (amb maneres diferents) amb el córrer dels anys.

Els nostres fills han de percebre, tocar l’amor que ens tenim. Amb la discreció i moderació convenients, han de veure que ens agrada estar junts, donar-nos la mà, acariciar-nos, o que ens reservem un petó especial, que ens estimem. De passada, posant en pràctica el nostre amor amb els mil detalls de cada dia, ho farem créixer.

Javier Vidal Quadras

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*