“Quin món els hi deixarem als nostres fills?”

Per Leopoldo Abadía

M’escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts.
Que no sap què fer: si deixar-los herència perquè estudiïn o gastar els diners amb la seva dona i que “Déu els agafi confessats”.

Això de que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té a veure amb la seva preocupació.

En moltes de les meves conferències, s’aixecava una senyora (és a dir pregunta de senyores) i deia aquesta frase que a mi em fa tanta gràcia: “quin món els anem a deixar als nostres fills?”
Ara, com em veuen més i veuen que els meus fills ja estan crescuts i que es manegen bé pel món, em solen dir “quin món els deixarem als nostres néts?”
Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut:
“I a mi, què m’importa?!”


Potser sona una mica malament, però és que, realment, m’importa molt poc.
Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares, si em veiessin, perquè d’1-65 hi ha molta gent. Si més no, 64.
Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t’ajuda a treure’t la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis ), es van bolcar perquè fos feliç. I em van exigir molt.

Però quin món em van deixar? Doncs mireu, em van deixar:
1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. Iraq
9. Internet
10. La globalització

I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m’ha sortit d’una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre.

Vosaltres creieu que els meus pares pensaven en el món que m’anaven a deixar? Si no ho podien imaginar!
El que sí que van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.
Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que passarà en el futur, em entrarà la depressió i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.

A mi m’agradaria que els meus fills i els fills d’aquest senyor que m’ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, no murmuradors, sincers, lleials. El que per aquí es diu “bona gent”.

Perquè si són bona gent faran un món bo.
Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació:
que sàpiguen distingir el bé del mal,
que no diguin que tot val,
que pensin en els altres,
que siguin generosos. . . .

En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que se us acudeixin.

En acabar una conferència la setmana passada, se’m va acostar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m’havien preguntat això del món que els deixarem als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt què fills anàvem a deixar aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar.

I vaig tornar a donar-me compte de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en què malament que està tot, però mentre els pares no s’adonin que els fills són cosa seva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les autonomies s’esgotaran fent Plans d’Educació, traient l’assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l’assignatura d’Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o no, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses.
Però el fonamental és l’altra: els pares.

Ja sé que tots tenen molta feina,
que les coses ja no són com abans,
que el pare i la mare arriben cansats a casa,
que mentre arriben, els fills veuen la televisió escombraries, que això de la llibertat és el que es porta,
que l’autoritat dels pares és cosa del segle passat.

Ho sé tot. TOT. Però no fos cas que com ho sabem tot, no fem RES.

Leopoldo Abadia.

P. D.
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen els seus pares.
2. Jo, amb els meus néts, a berenar i a dir tonteries i riure, ja explicar les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.

Leopoldo Abadia

Extret de “Què fa una persona com tu en una crisi com aquestes?(Ed. Espasa 2010)
www.leopoldoabadia.com

Reproduït amb autorització expressa

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*