Els top ten del nostre 1er any ;#8…..Posi un Nen a la seva oficina: la millor inversió

Per Gabriel Ginebra

“Després de la desaparició d’Andersen dormo com un nen, em desperto cada dia a mitjanit i ploro” deia Joe Bernardino, el seu últim president. No és freqüent trobar nens pels passadissos de les oficines –només el divendres fora d’horari.

Treball i nens semblen antitètics. Anem a la fàbrica perquè ja no som nens, perquè fa temps que ens afaitem i sabem que no existeixen els reis mags. Però què passa en un centre laboral si entra un nen? Es converteix per dret propi en el centre de les mirades. Els presents somriuen, o obertament riuen. Es trenca el rigor escènic. Aflora la tendresa.  Interessen aquests valors?

El món infantil desafia obertament el món dels negocis. L’empresa és l’àmbit del càlcul, de la planificació, del tenir respostes preparades. El nen en canvi no planifica i té la memòria curta. Cada matí obre una pàgina en blanc i tot el que no fa avui es dispersa en un genèric demà.

El nen fa les coses malament –però deixem que així les faci. No pretén ser el millor, només vol ser millor cada dia. No sap, però està disposat a aprendre. S’equivoca contínuament però insisteix constantment. El baixem de la taula i torna a pujar immediatament. Cal armar-se de paciència, perquè només aprendrà amb els anys.

El nen diu el que pensa, no pensa el que diu. Pregunta a la veïna a l’ascensor perquè porta un pírcings. És pura expressivitat sense doble sentit. No pot callar si té gana, o deixar de donar bots si s’il·lusiona. Té uns sentiments assertius. Per això entén la necessitat de donar gràcies i demanar perdó -recursos emocionals que amb la maduresa tendim a oblidar.

El nen –a diferència del directiu- sap que el món no depèn d’ell, per això confia en la gent que l’envolta que son per a ell omnipotents. Sap que no és autònom. I com que no té res, cal donar-li  tot. Demana, plora i aconsegueix. De la dependència a la interdependència.

La supervivència del nen radica en la seva relació. La seva riquesa és “ser fill de”. Sap que estem units a ell, que no el deixarem, i que sentim els seus mateixos sentiments. Per això pressiona amb un somriure i es dóna cops de cap en la paret com a recurs extrem.

Reivindicar nens a l’oficina no és tant introduir horaris de lactància com a les fàbriques de suro del segle XIX. Però veig clar que personalitzar l’empresa passa per augmentar la presència de la família. Proposo tornar a la cultura de les fotografies sobre la taula de l’escriptori, o a aquell “papá no corras”  de l’automòbil.

Conciliar no és viure dos mons separats sinó barrejats. Cal treure’s la careta i reconèixer que la primera preocupació dels alts directius és l’adolescència de les seves filles, com posen de manifest pel·lícules com ara  Wall Street II o El Diable es vesteix de Prada. La família és també l’arrel de les habilitats professionals bàsiques: comunicació, iniciativa, sentit de la responsabilitat –com reconeixia un professor de IESE en un congrés sobre competències.

Posar nens a l’oficina és veure als col·laboradors amb més senzillesa. Adoptar aquesta actitud paternal de disculpa, de fixar-se en la part positiva i veure hi possibilitats. Descobrir aquella perpètua infantesa de l’home de que ens parla Jaume Balmes: “Els nens riuen,  juguen i salten després gemeguen i s’enrabien i ploren, sense saber moltes vegades per què; no fa el mateix, a la seva manera, l’adult? Els nens cedeixen a l’impuls al seu estat de  salut, a la disposició atmosfèrica, que els afecta agradable o desagradablement; quan desapareixent aquestes causes, es canvia l’estat dels seus esperits; no se’n recorden del moment anterior ni pensen en l’esdevenidor; només es regeixen per la impressió que actualment experimenten. No fa això mateix milers de vegades l’home més seriós, més greu i seriós? (…) Poc és suficient per extraviar l’home, però tampoc es necessita molt per corregir alguns defectes. És més feble que dolent (…) És nen fins a la vellesa “-El Criteri.

El nen és el triomf paradoxal de la fragilitat, de la perfecta incompetència, que exigeix tot de nosaltres. La gran lliçó de la humilitat. El misteri que enclou el Nadal. En aquests dies que celebrem que es fa nen, Aquell que li va dir a un empresari que no entraria en el regne si no tornava a néixer. L’actitud de voler ser sempre adult, acaba resultant pueril.

Gabriel Ginebra

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*