Els top 10 del nostre 1er any; #7…..Emprenedors socials

Per Fernando Trias de Bes.

El meu company d’escola de la infància, Joan Gratacós, em demana un article per a aquest nou Sindicat de Pares.Parlem sobre el tema i els dos convenim en què els pares que han dut a terme aquesta iniciativa són autèntics emprenedors i que sobre això podia escriure, ara que els emprenedors socials (es pot llegir “sense ànim de lucre”) estan tan de moda (fins i tot el govern britànic s’està plantejant que els emprenedors socials assumeixin algunes de les tasques de l’Estat del Benestar!).

Parlem, doncs, sobre emprenedors. Hi ha autèntics emprenedors i falsos emprenedors. No em refereixo a falsos en el sentit moral, en el sentit que pretenen enganyar a algú, sinó en el sentit que no estan veritablement preparats. I és que emprendre no és donar d’alta una persona jurídica en el registre mercantil. Això són només tràmits administratius o legals que permeten posar-se a funcionar com a organització. Són passos necessaris per a emprendre, però no és emprendre.

Aquesta distinció pot semblar una obvietat, però no ho és. Es portarien les mans al cap si sabessin la quantitat de persones per a qui tenir passar pel notari procura una increïble sensació de saber-se ja emprenedors.

Què és llavors emprendre?

Emprendre és una forma d’enfrontar al món, és una manera d’entendre la vida amb la qual no tothom se sent a gust: viure com a actor principal de la societat, abraçant la incertesa i fent de la mateixa l’autèntic motiu d’emprendre.

Un altre tret que caracteritza els autèntics emprenedors és que no contemplen la possibilitat del fracàs. No és que estiguin cecs o siguin il·lusos. Segurament les seves dosis de realisme són elevades. Però la seva il·lusió pot més que la por. Quan emprens de veritat, el fracàs no el contemples. Tot comença amb un somni. T’imagines un escenari que t’emociona prou com per deixar-te la vida per aconseguir-ho. És com quan et cases. En principi és per a tota la vida. Té un punt de bogeria, d’inconsciència. El fracàs no entra en els plans, ni tan sols es considera. Per emprendre cal tenir una il·lusió enorme, descomunal, infinita.

Anem amb un altre element clau: la capacitat de sobreposar-se a les dificultats, d’afrontar revessos. Diguem-ne capacitat de patiment, esperit lluitador, tenacitat … Els emprenedors fan plans i defineixen quins seran els seus objectius i el que volen aconseguir. Però després, a vegades per excés i altres per defecte, la realitat no és mai la que esperaven trobar. En l’aventura d’emprendre sorgeixen massa imprevistos.

En aquest sentit, un emprenedor, també el social, ha de ser, abans que res, un gran lluitador i no rendir-se mai.

Finalment, m’agradaria recordar que cap emprenedor ha deixat de cometre un gran error. Que ningú oblidi això. No hi ha emprenedor o professional que no hagi comès un gran error en la seva vida. De fet, només es pot confiar en les persones, institucions o empreses que assumeixen la responsabilitat dels seus errors. Això que sembla tan fàcil és més inusual que un eclipsi complet de sol. De debò que viure amb un error a coll o amb haver estat enxampat a faltar és dur. Però els autèntics emprenedors saben assumir i aprenen de les adversitats. En lloc de deprimir-se i engegar-ho tot a n’oris, pensen, corregeixen i actuen.

En resum: abraçar la incertesa, una il·lusió enorme, no contemplar el fracàs com a opció final, capacitat de lluita i aprendre dels errors són els principals trets dels emprenedors, també els socials, que forgen els seus projectes.

Estic convençut que aquesta iniciativa tan necessària, el Sindicat de Pares, disposa avui d’aquestes capacitats. Només resta que, passats els anys, puguin mirar enrere i, siguin quins siguin els èxits, sentir-se orgullosos del treball realitzat.

Fernando Trias de Bes, escriptor

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*