Els top 10 del nostre 1er any; #5…..Pares emprenedors, fills emprenedors

Per Raimon Samsó. Autor de: “Cita en el Cim”, “El Codi dels Diners”, i de “Avança la teva jubilació”.

El millor mètode educatiu? Hi ha molts, uns millors i uns altres pitjors, fins als que arriben al nefast. Però el millor mètode educatiu és el “exemple”, sens dubte. Donar exemple amb el testimoniatge personal, real, proper, viscut… no falla mai. Els fets no enganyen, la paraules sovint sí. Moltes vegades quan algú em pregunta com li aniran les coses, li demano que em mostri la seva agenda de l’any passat i li “endevino”, amb poc o cap marge d’error, el seu futur: el seu proper any. Els fets, les seves activitats, les seves tasques… són com a llavors que brollaran en el curt i mig termini. Jo no cobro per endevinar el futur perquè és massa fàcil. Em tinc prou amb examinar les seves agendes i no em falla.

La nostra vida és el resultat de moltes decisions i accions que hem pres abans i també de les que no hem pres mai.

Amb els fills, el valor de l’exemple és major encara. Perquè ells són molt llestos, porten incorporat un detector de mentides que només desconnecten en arribar el Nadal. Ells es queden amb el que fan els seus pares no amb el que els diuen els seus pares. Exemple: si un pare o mare li diu al seu fill/a: “llegeix més, fill” i aquesta criatura no veu un llibre a casa  (excepte alguna cosa semblat com són les pàgines grogues), ni veu a la seva mare i pare agafar un llibre…què creuen que farà el fill/a? Exacte: connectar-se a la play station.

No és el que els diem, és el que els  mostrem el que van a aprendre.

El pitjor consell que he sentit és: “Fill estudia molt, busca’t una ocupació, treballa dur i jubila’t que algú cuidarà de tu”. Quina bogeria. El d’estudiar està bé, encara que la formació convencional no és ni suficient ni garanteix res com ocorria abans. El de buscar una ocupació em sembla pèssim. Per què aquesta obsessió de tenir un cap, un horari i una nòmina?, no deixo de preguntar-m’ho. El final és el pitjor, perquè tot apunta al fet que en el futur ningú  s’ocuparà de tu. Crec que és inevitable.

L’alternativa és emprendre un negoci propi. Però, quin fill va a emprendre si a casa tots estan emprats? On està l’exemple real, viscut, de primera mà? Enlloc. Seria un consell “de sentides”, teòric.

Vol ser el seu propi cap? Pagui llavors el preu i descobreixi el seu autèntic valor. No s’escudi en el falsament segur, s’empetitirà i farà el mateix amb els quals estiguin al seu al voltant. Avui li preguntem a un/una jove què vol ser i respon: “funcionari/a”.  Ni se li passa pel cap l’opció d’empresari/ària, emprenedor/a, agent lliure, freelance o el que sigui… No li ensenyi al seu fill/a que ser funcionari és una ganga, d’aquí a una mica serà probablement un autèntic malson. No li animi al fàcil i segur, sinó al complex i incert, és així com es gesten els personatges que ho canvien tot per sempre. Just el que ens fa falta.

Em preocupa que s’ensenyin a les escoles coses que mai s’utilitzaran en la vida pràctica. Al meu, per exemple, traduir en el batxillerat “La Guerra de les Galias” del llatí al castellà no m’ha reportat cap satisfacció mai, ni llavors, ni ara. Em preocupa que s’ensenyin oficis que no existiran dins de cinc anys. Em preocupa que es subvencionin indústries que tenen els dies comtats. Em preocupa que les persones no s’adonin que si per molts anys hi ha un enorme baixada d’ocupacions disponibles, i no troben ocupació, hauran de crear-la elles mateixes (sí, em refereixo a emprendre, a crear una mica de valor i a servir a altres persones). Si no troben treball hauran de “inventar-se” el seu treball. Tant costa adonar-se?

Als pares i mares els animo a atrevir-se a viure per un projecte il·lusionant, que concordi amb els seus valors, que els exigeixi ser creatius, apassionats, disciplinats, persistents, estudiosos, pacients, servicials, autònoms, lliures… perquè això és el que ensenyaran als seus fills i no una altra cosa. Tots aquests valors, hàbits i actituds davant la vida, en aquest cas professional, és el que convencerà als joves més que mil paraules. Els animo a regalar més llibres i menys vídeo jocs, a valorar més l’esforç i menys la comoditat, a valorar la retribució diferida i no la immediata. Els proposo que qüestionin el model educatiu actual, les escoles que han triat, i que prenguin part activa -i no passiva- en l’educació dels seus fills abans que delegar-la en els professors.

Les paraules poden convèncer, però l’exemple arrossega perquè és imbatible. Siguem allò que vulguem veure al món, no és un pensament meu, ho va dir M. Gandhi: “sé tu el canvi que vols veure al món”.

Raimon Samsó. Autor de: “Cita en la Cima”, “El Código del Dinero”, y de “Adelanta tu jubilación”.

www.raimonsamso.com  y  www.elcodigodeldinero.com

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*