La Queixa

Per Josep Manuel Prats

L’esport nacional. Començo per mi mateix. Jo em queixo sovint, i sovint per tonteries. Però he llegit avui una cita que m’ha fet proposar-me canviar. A millor, crec. I no queixar-me tant…

La cita és de Swami Parthasarathy, un mestre de vedanta, que diu: “La cultura de la queixa porta a occident a la decadència. Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l’harmonia personal ni col·lectiva, perquè qui és educat en la convicció que té dret a tot, sempre troba motius per a la queixa”. Genial.

Per donar consells a tercers, fins ara em servia un eslògan atribuït a la cultura anglesa: “si el teu problema té solució, de què et preocupes; y si no el té, de què et preocupes”. Però això del Parthasarathy m’obra una nova perspectiva: si tinc un problema, faré alguna cosa per solucionar-ho. I si no puc solucionar-ho jo sol, hauré de buscar algú que m’ajudi a solucionar-ho. Però no hauria d’esperar a que algú ho faci per mi.

Arguments sobre la crisi de l’estil: “a veure quan passa aquesta crisi”, o “a veure quan es soluciona això”, només fan que perpetuar-la, perquè ja hi ha almenys una persona que no està disposada a fer res per solucionar-la, sinó que espera que li solucionin. I estadísticament, un d’una mostra d’un, és molt.

Ens hem acostumat a que tot ens és degut. Doncs ens han enganyat, dient-nos ja fa massa anys, que l’Estat (papà Estat o mamà autonomia, és igual) és el proveïdor ordinari de les solucions. I no ho és hauria de ser-ho!! -afirmem indignats immersos en una dinàmica perversa de la que som culpables inconscients.

I així ens empetitim, deixem de tenir iniciativa i quedem paralitzats pel verí de la inacció, la desídia i ens instal·lem en la queixa permanent. O, en un moment de lluïment i lideratge proclamem: “Que algú faci alguna cosa!!” I si resulta que algú fa alguna cosa per solucionar el seus propis problemes, li diem insolidari i egoista, i també li diem que hauria de repartir els seus beneficis entre els altres, o posar les seves habilitats al servei dels altres; d’uns altres que, per altra banda, estan completament paralitzats, esperant que “es” solucioni.

En general, els fills i joves de la nostra generació es queixen pràcticament per tot. Després hi ha un grup que va suportant les adversitats amb certa resignació. Sovint són fills de famílies amb poques possibilitats econòmiques o també famílies nombroses, que tenen que compart-ho tot o gairebé tot. Però és cert que aquests són actualment una minoria silenciosa. I de què es queixen? Doncs d’aixecar-se d’hora, de que per esmorzar no hi hagi un bufet fantàstic (com a l’hotel de l’estiueig que va costar un congo), d’haver d’anar al cole, d’aguantar al profe de llengua, de no poder sortir del cole quan volen, d’haver de fer els deures, d’haver d’anar a dormir a una hora raonable (a les 11 de la nit és d’hora…), del dinar del cole, del dinar de casa, de no poder sortir de nit tots els dies fins que el cos aguanti, de no poder comprar-se un cotxe, bé, que li compri el seu pare, o una moto, de no poder anar a esquiar, o tot allò que se us passi pel cap.

Si un fill té un problema, ordinàriament els pares l’ajudem. Però només hauríem de fer-ho si no pot fer-ho ell. Però si raonablement pot fer-ho, que aprengui a solucionar-se ell els seus problemes. Si no el farem un tou. Això, que ens sembla d’allò més raonable, no som capaços d’aplicar-ho a la nostra vida?

Si la nostra família té un problema, doncs ens toca solucionar-lo al pare i a la mare, amb els fills si s’escau. Si no, s’enquista i el problema creix. I si no podem, demanem ajut a qui raonablement pensem que ens pot ajudar. I ho solucionem… (llevat que siguem dels qui demanem ajut a l’Estat fins i tot per anar a pixar…)

Si el veí té un problema, mira tu, que es busqui la vida, que ja tindrà a la seva família a las seus amics… que jo ja tinc prou amb els meus problemes, i tal…

Si la societat té un problema, què fem? Que el solucioni l’Estat… que per això paguem impostos.

Doncs a veure si podem canviar això, que ja toca. No ens hem de conformar amb votar (fins i tot en blanc), de participar, però d’influir tot allò que puguem en els partits, i en els diputats que es triïn. Que sentin la pressió de la societat (dels pares i mares, per exemple) per tal de fer les coses que prometen i les que convenen a la societat en general.

Sentim als nostres “consultors de bellesa” que cal renovar l’interior perquè es noti a l’exterior. Doncs això, renovem-nos com a persones, fem bé amb amb sentit una revolució interior, personal i familiar per tal que “es noti a l’exterior”, que puguem demanar amb autoritat el que creiem que és el millor.

Si canviem i busquem solucions, tots i cadascun de nosaltres, això està fet.

Per Josep Manuel Prats

Font: http://familiesiescoles.blogspot.com/

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*