No hi ha suficients pares “dolents”!

Per Oswaldo Pulgar Pérez

Un dels grans reptes de l’educació en la família és la comunicació amb els fills: parlar del que a ells els hi interessa, donar exemple i no tenir por a influir positivament en les seves vides. Això, no és fàcil, però sí necessari. Per això, cal entendre bé la llibertat.

De vegades pensem que ser lliure és poder escollir entre diverses opcions i això no és del tot cert. Més important és ser amos de nosaltres mateixos i orientar-nos cap el que es bo perquè ens dóna la gana.

Quin benefici ens reporta escollir el mal? Cap. Això no es pot dir llibertat. Per això, és clau formar els fills perquè sàpiguen invertir la seva llibertat. És més còmode decidir per ells, però no els estarem formant.

S’educa més amb el que els fills veuen i experimenten en la llar -un ambient d’alegria, d’afecte i de confiança-, que amb molts sermons. Per això, més que informar, cal encomanar l’amor a la veritat, que és la clau de l’autèntica llibertat.

Potser alguna vegada tindrem d’anar a premis i càstigs, però sobretot cal parlar de la bondat o maldat dels actes i del tipus de vida que configuren. Així, els fills descobriran el vincle indissoluble entre llibertat i responsabilitat.

Cal treure temps per estar junts, escoltar tot sol a cada un, avançar-se per parlar dels temes centrals de l’existència: l’origen de la vida, les crisis de l’adolescència, el festeig i el matrimoni. Seria una educació molt pobra la que es limités a donar informació, quan el que més necessiten són criteris de conducta.

Voler als fills és estimar la seva llibertat. I això suposa un risc, que consisteix en exposar-se a la llibertat dels fills. Únicament així, el creixement serà seu: una operació interna i no un reflex condicionat.

La planta no creix perquè la estiri el jardiner, sinó perquè assimila el que menja. Així mateix, l’ésser humà creix en humanitat en la mesura que assumeix, perquè vol, el model que li presentem.

Respectar a la persona i la seva llibertat no vol dir donar per vàlid tot el que una persona pensi o faci. Els pares han de ser amics dels seus fills, dialogar amb ells sobre el que es bo i millor i, en algunes circumstàncies, hauran de corregir amb fermesa.

El Dr. Carlos Hecktheuer -psiquiatre- va tocar aquest tema quan va escriure: “Quan els meus fills hagin crescut, els diré: Els vaig estimar prou per preguntar a on anaven   quina hora tornarien. Els vaig estimar prou per no callar i dir-los -encara que no els agradés- que aquell amic no era una bona companyia.

Els vaig estimar prou per deixar-los assumir la responsabilitat de les seves accions, tot i que les conseqüències eren tan dures, que em partien el cor. I, sobretot, els vaig estimar per dir-los NO, quan sabia que vostès podrien odiar-me per això “.

I vostès els diran als fills seus: Els nostres pares eren dolents, els més dolents del món. Insistien que els diguéssim amb qui anàvem a sortir, encara que tardéssim una hora o menys. No sé com ens llegien el pensament!

Per culpa dels nostres pares, ens vam perdre immenses experiències en l’adolescència. Cap de nosaltres va estar embolicat en problemes de drogues, robatoris, vandalisme, ni vam estar presos per cap crim. Tot va ser culpa d’ells! Ara que som adults honestos i educats estem fent el possible per ser pares dolents amb els nostres fills.

Jo crec que aquest és un dels mals del món d’avui: No hi ha suficients pares dolents!

Oswaldo Pulgar Pérez

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*