Utilitzàvem el cap

Un noi d’uns deu anys, envoltat de cables i pantalles li diu al seu pare:-Pare: Com feien vostès per estudiar si no tenien Internet, twitter, ipad, facebook, mòbils etc.?

El pare li va contestar com qui ho té molt ben pensat: – Doncs fèiem servir el cap! Tremenda resposta! No hi ha dubte que tots aquests invents ens permeten fer en menys temps el que usualment faríem en més.

Però em sembla que, en aquest cas, els extrems fan mal. Els aparells faciliten la feina però substitueixen l’esforç de pensar. Whitehead va escriure que l’educació té dos manaments: No ensenyar massa, i el que s’ensenyi, ensenyar-lo a fons.

Sabia advertència. “Llegir, escriure i calcular són per a mi- diu Àngel Rosenblat– els objectius suprems de l’escola”. I em sembla que amb tants aparells els estem traient als nens l’ocasió de pensar, de tenir iniciativa, de comprendre un text.

Si tot el xifrem en acumular informació, tindrem autèntics robots, que a més de mecanitzar la vida, la inutilitzen per no ensenyar el fonamental. Seguim escoltant Whitehead: – “Un home ben informat és el més pesat i inútil que hi ha sobre la terra.

La fase infantil comença amb l’adquisició de la parla. Inculcar la ciència en aquesta etapa destrueix la iniciativa i l’interès i malmet les possibilitats d’una comprensió futura “. Hem de vacunar als nostres fills contra l’abús de la tecnologia. Aquest abús que ha estat origen de grans desastres en la història.

Si a més d’informar, formem, tindrem un bon tros recorregut. Formar és donar criteris. Els instituts educatius ensenyen a guanyar i a produir, però no ensenyen a viure. Aquí està la clau. Els nois, a més d’informació necessiten criteris d’actuació: saber què fer amb la informació que reben i què fer amb la seva vida. Rebran sol·licituds de tot arreu, que si es deixen portar, els convertiran en animalets, sense ideals ni il·lusió per viure.

Part d’aquest donar criteris consisteix a llegir. Llegir llibres bons. Perquè n’hi ha dolents, que en comptes de formar deformen. L’hàbit de la lectura no ho adquiriran, si els pares no llegeixen. Ningú dóna el que no té. La bona literatura sembra inquietuds, obre horitzons, presenta models dignes d’imitar.

Ressenyava la premsa que un jove d’uns vint i tres anys, va morir quan  es va introduir a la cabina que guarda les rodes d’un avió que cobria la ruta Cuba-Madrid. Aquí està el resultat d’una vida sense sentit, que altres s’han entestat a convertir en mediocritat.

El Papa Benet XVI els deia als joves a Anglaterra: – “Quan us convido a ser sants, us demano que no us conformeu amb ser de segona fila. Us demano que no perseguiu una meta limitada i que ignoreu els altres. Tenir diners permet ser generós i fer el bé al món, però per si mateix, no és suficient per fer-vos feliços.

Estar altament qualificat en determinada activitat o professió és bo, però això no us omplirà de satisfacció a menys que aspirem a alguna cosa més gran encara. Arribar a la fama, no ens fa feliços “.

També per a les metes que ens proposem en la vida cal el cap. Ja no només per pensar, sinó sobretot per decidir. Això és un repte per a alumnes, pares i professors. No pensem que és una tasca impossible. Charles Dickens va escriure: “Ningú sap de què és capaç, fins que ho intenta”.

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*