Supernannies o Pares?

Dra. Montserrat Rutllant

En els últims temps, davant l’increment constant  de conductes insolidàries, quan no agressives, dels joves i del fracàs escolar, s’han aixecat nombroses veus que urgeixen a replantejar-nos com estem educant els nostres fills o, el que és el mateix, com preparem el futur.
Recollint diverses opinions d’experts en aquets temes, s’arriba a la conclusió que després d’uns anys de l’aplicació de les spock’s theories , s’està tornant a intentar una educació amb més transmissió de valors i responsabilitats, per evitar resultats com els que denunciava un prestigiós columnista  explicant els resultats d’aquesta educació: “somos una generación obsesionada por la seguridad más que por la educación... Al rey de la casa le hemos montado la república independiente… con ordenadores, playstations y ahora móviles, pero en la que los padres tienen escaso protagonismo. Con el peligro de que un dia los hijos bajen a los padres al contenedor junto con otros juguetes antiguos, si advierten que ya no les sirven para nada”.
Defugint la llei del pèndul a què moltes vegades ens sentim  impel•lits, sí que convé redescobrir les veus que en els últims setanta anys ens han intentat ajudar a redreçar el camí.

Així, Folch i Camarasa afirmava en els anys 60: “Avui en dia no hi ha cap professional de la salut que dubti de l’íntima relació entre la vida emocional i l’evolució en general de la persona. Existeix una íntima correlació entre el desenvolupament afectiu i l’evolució intel•lectual. El nen evoluciona essencialment al voltant d’un eix emocional, i el fet més important per aconseguir una correcta maduració és que des de molt petit aprengui a tenir afecte per als seus pares i per a altres persones”.

I, en el Congrés celebrat a Barcelona sobre estrés i violència, Rojas Marcos deia: “Las semillas de la violencia se siembran en los primeros años de la vida, se cultivan y se desarrollan durante la infancia y comienzan a dar sus frutos en la adolescencia; en los primeros años deben haber aprendido los niños los elementos esenciales para la correcta sociabilidad, la convivencia y la compasión. También la semilla de la violencia se siembra en estas primeras etapas”; i l’escriptor Dostoiewsky ens recordava que “el que acumula records feliços a la seva infantesa, està salvat per sempre”.

Malgrat aquestes veus autoritzades, fins ara s’han adoptat molt poques mesures que suposin un  ajut important per començar l’educació de les persones des dels primers passos en aquest món i acompanyar-los al encetar el camí cap a la maduresa.

Exemples de la poca importància que s’ha donat a aquests temes són mesures que s’han implementat en els darrers anys a diversos països europeus , per exemple, a Gran Bretanya quan en Blair encara era Primer Ministre i va impulsar la iniciativa d’ajudar els pares amb fills joves problemàtics en la consecució de bons hàbits de conducta. Des del nostre punt de vista, és una mesura que, tot i benintencionada, arriba tard i no aborda les arrels del problema.
No és pràctic evitar malalties quan ja estan massa arrelades, sinó abans, sempre que existeixi una possible prevenció: per exemple, vacunem de la polio abans que aparegui la infecció; el mateix fem amb l’educació viaria que s’ha d’impartir abans de les sortides massives de les vacances , o la prevenció d’incendis que convé fer abans que comenci la canícula.
El mateix podríem dir de les “supernannies”, els “hermanos mayores” i tants programes de pseudocoaching que envaeixen les graelles televisives,; alguns d’ells amb tanta transcendència que són citats en revistes científiques com Pediatrics.
Una altra iniciativa que s’ha començat a implantar a USA són les “doulas”, una mena de “mares-conselleres” que s’instal•len a casa dels pares recents per acompanyar-los i ensenyar-los els coneixements bàsics de cura d’un infant.

Treballar l’educació emocional significa, entre altres coses, dedicar temps a educar, entrenar els fills en l’exercici responsable de la seva llibertat, posar límits a les seves exigències, saber que el nen que no és mínimament disciplinat  amb amor per la seva família durant la seva infantesa, ho serà amb duresa per la societat quan arribi a adult, i no oblidar mai que posar límits o ensenyar a obeir unes normes ha de ser compatible amb el diàleg empàtic, els jocs, les rialles, per no passar de ser pares excessivament permissius a ser pares “aiguafestes”.

El neonatòleg i pediatra  de família  C. Wennberg afirmava, ja fa molts anys, que la segona mare del nen ha de ser el pare. Des de l’etapa prenatal, el fill ha de rebre l’estimulació i l’afecte dels seus dos progenitors; els avis, la puericultora de la guarderia o la cuidadora, han d’ocupar un lloc important, però adequat, i mai substitutiu de la figura paterna ja que, si es la mare la que li obre la porta al món, ha de ser el pare, excepte en casos d’absència o incapacitat, el que l’ajudi a travessar aquesta porta i obrir-se a les primeres relacions socials.

Si de veritat creiem que els nens són el nostre futur, i és evident que ho son, tots hauríem de sentir-nos responsables d’ajudar els pares a educar els fills amb serenitat i amor,  col•laborant amb exemples públics de solidaritat, respecte, honestedat (paraules que darrerament estan en desús) i, probablement, no necessitarien tantes supernannies per omplir els dèficits afectius i educatius que tants pares poc recolzats creen.

Dra. Montserrat Rutllant

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*