Volem actuar com a pares?

OSWALDO PULGAR PÉREZ
Luis Guillermo té dies arribant tard a casa. Els pares decideixen cridar-li l’atenció. El noi, en comptes d’acatar l’horari que estableix la família, els diu: – “A partir d’avui, arribaré a casa a l’hora que em doni la gana”. El pare fent gala d’autoritat, li diu:-Molt bé fill, Però ni un minut més!
Cada vegada més els pares de fills adolescents es troben impotents per exigir. No podem  fer responsables als altres  quan passi alguna cosa que se surt del comú. Ni la policia, ni l’amo de la discoteca on el noi s’emborratxa, són els responsables. Som nosaltres que no hem sabut, o volgut, ser els seus pares.
Els adolescents interpreten malament la llibertat. Per a ells ser lliures és fer el que els dóna la gana. Cras error. Però algú ha de ensenyar-li a administrar bé la seva llibertat. Els nens volen que els seus pares comparteixin més temps amb ells. Aquesta convivència és necessària. Com anem a educar si no convivim?
El sentimentalisme ens converteix en testimonis muts de les malifetes dels nostres fills. Tenim por a enfrontar-los. Ens espanta la manera com puguin reaccionar. No volem fer-los patir.
El remei està,-entre altres- en fer atractiva la llar. Que els nois es sentin tan a gust a casa, que els amics passen a un segon pla. No és que no siguin importants, sinó que estan després dels seus pares. Un senyor rememorava així les seves experiències juvenils:
“Els companys em provocaven perquè begués, fumés i desobeït els pares:-No sigueu totxo,-em deien- per què has d’arribar a casa a les 11.00 de la nit? Ell pensava: -” Aquests no em poden voler com la meva mare, que m’aconsella tot el contrari del que ells m’estan proposant “.
El pare, ha de saber estar. No pot descarregar la seva obligació en altres, per molt bons que siguin. Els pares creuen que donant-li regals cars, s’acaba el problema. Al contrari, s’aguditza.
Rob Persons, president de “Care for the family” diu: – “Estem tan ocupats en donar als nostres fills el que no tenim, que no ens queda temps per donar-los el que tenim”.
La figura del pare és necessària per al desenvolupament psíquic dels fills. Gràcies a la figura del pare el nen aprèn a distingir-se de la mare. Tant els nois com les noies tendeixen -al principi-, a identificar-se amb el sexe de la mare. És pare qui, amb la seva presència els ajuda a situar sexualment.
M’explicava una mare molt intel•ligent, casada amb un pare permissiu: – “Quan algun dels meus fills es portava malament, que era el més freqüent, jo no els deia: – Ja veuràs quan arribi el teu pare! No! Jo decidia, i castigava si el cas ho exigia, perquè si no, em muntaven sobre “.
El pare no és un germà gran, un oncle, o un amic. El pare té una tasca específica: – “Fill, jo no sóc el teu amic, les nostres edats són molt diferents. Podem compartir moltes coses, però no sóc el teu company. Sóc el teu pare, i això és cent vegades més que un amic.”
-Mentre vius en aquesta casa, obeiràs la regla. Quan tinguis la teva casa obeiràs les teves regles. Això no és una democràcia. Jo no vaig fer campanya electoral per ser el teu pare, ni tu has votat per mi. Aquí mano jo. Et serà difícil comprendre fins que tinguis un fill, mentre tant, confia en mi.
No és posant  el cos com els problemes es resolen. Per això  aquell refrany que diu que hem de “agafar el toro per les banyes”. Gran veritat. No ho oblidem.
Per Oswaldo Pulgar Pérez

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*