Supernannies……..o pares II

Dra. Montserrat Rutllant

En l’article anterior, vaig fer una primera aproximació a la importància d’educar els nens des de l’etapa prenatal. En aquests següents articles, intentaré plantejar i respondre algunes preguntes que ens desbrossin el camí.

La urgència d’educar els nens en l’esforç, la sobrietat, l’auto domini i el sentit de responsabilitat, es fa evident en un treball d’investigació recent de la FAD, titulat Bienestar en España. Ideas de futuro desde el discurso de padres y madres, en què s’afirma que, malgrat entreveure núvols negres, els pares han continuat sobreprotregint, fins ara, els fills i, actualment, els criden urgentment a prendre “ja” el comandament de la societat d’una manera sobtada, acusant-los d’estar anestesiats quan han estat ells mateixos els qui han temut sempre les frustracions, han deixat de posar-los límits i els han sobre protegit.

La primera qüestió és definir què entenem per educar; les següents,seran cercar les respostes al qui, què, perquè, quan i com.

Educar és externalitzar el millor que pot arribar a ser una persona, no d’una manera abstracta, sinó cada persona en concret amb les seves limitacions i les seves possibilitats innates. És com si tinguéssim a les mans una pedra que, segons la seva composició i com  la treballem, pot esdevenir un totxo, una pedra angular d’una construcció, una escultura o una joia. Cal descobrir les possibilitats de cadascú i ajudar a assolir la màxima competència.

Qui ha d’educar

Són molts els sociòlegs i pedagogs que actualment tornen a l’antiga dita que per educar un nen es necessita “tota la tribu”; entenen com a “tribu” primer, la família nuclear; segon, els diferents àmbits de sociabilitat: família amplia, entorn escolar, models socials… És evident que per aconseguir nens segurs i emocionalment estables, es necessita que aquets diferents nivells vagin coordinats al màxim, cosa que en la actualitat, malauradament, no es dóna. En tot cas, la imprompta més definitiva es rep de la família pròxima, perquè tal com deia Chesterton, “en general, les mares envien els nens al col•legi perquè els eduquin, quan moltes vegades ja és tard per a ensenyar el que realment és important”.

Evidentment, la família és el fonament determinant per al benestar psicològic del nen que creixerà amb molta més seguretat si sap que hi ha coses que no canviaran mai: el seu pare sempre serà el seu pare, la seva mare serà la seva mare i l’estimaran permanentment. Quan parlem de família, estem parlant d’un focus de seguretat emocional cohesionat per llaços de sang i de l’afecte mutu, que s’allunya a la vegada d’una dictadura i d’una democràcia. No val, no ha de valer igual, l’opinió del rei de la casa de nou anys que la de la mare o pare de família.
Una família del segle XXI ha de ser com una empresa on es reparteixen i es comparteixen diferents funcions; l’un fa més de cap de recursos humans i l’altre de gerent u organitzador d’esdeveniments socials. Tot amb l’acord consensuat dels dos protagonistes que, segons les circumstàncies, l’edat dels fills i d’altres condicionants, assumiran preferentment un paper o altre, però intentant alhora ser capaç de substituir-se temporalment, si cal, per motius de feina, malaltia, etc.
Què educar
Fonamentalment aprofundirem en:
1.- sentit de pertinença,
2.- auto coneixement,
3.- auto domini,
4.- auto respecte,
5.- el binomi llibertat – responsabilitat.

En aquest article, em centraré sobre tot en el primer punt: el sentit de pertinença.
La primera i més radical essència de l’ésser humà és el que crea la primera relació: ser fill. És més radical que ser home o dona o que el color de la pell, perquè indica l’origen de cada persona què és el que ens dona la filiació, l’origen i ens fa formar part d’una comunitat de persones lligades a la seva arrel. De la mateixa manera -encara que de forma diferent- idealment, la comunitat d’origen està formada també pels germans i germanes, i és el lloc privilegiat per aprendre amb naturalitat la convivència entre éssers de diferents sexes i aptituds; perquè els pares poden ser models però en una relació vertical i, en canvi, la fraternitat és una relació horitzontal que ensenya a viure i conviure des de la quotidianitat. Malauradament, la fraternitat és una experiència que es nega a molts nens de les societats occidentals.

Els pares tenen el dret i el deure inalienables de transmetre als fills el sentit de pertinença:

a)    Educar-los en el descobriment de la seva identitat. Iniciar-los en la vida social, i en el exercici responsable de la seva llibertat moral i de la seva capacitat d’estimar a través de la experiència de ser estimats.
b)    Naixem en companyia, no en soledat, no com meteorits llençats aleatòriament a l’espai, sinó com a fills de pares concrets, en una família  que és, com deia la Pilar Rahola en un article del 2007 “L’espai on aprenem a conjugar el verb conviure, que és viure amb els altres” i un “espai de vida compartida on s’aplaudeixen els èxits i es recomponen les trencadisses”.
c)    Quan neix un nen, a través de la relació amb els seus pares, comença a formar part d’una tradició familiar, que té arrels més antigues.
d)    Amb el do de la vida, rep tot un patrimoni d’experiència.
e)    Els fills creixen i maduren humanament en la mesura en què acullen amb confiança aquest patrimoni i aquesta educació què van assumint progressivament. Així són capaços d’elaborar una síntesi personal entre el que han rebut i el que es nou i allò que cadascun i cada generació estan cridats a realitzar.
f)    La vinculació afectiva amb els altres (pares, germans, família en general, amics, etc.) és el camí per aconseguir la integració de l’educació sentimental – afectiva, l’educació intel•lectual i la llibertat personal, i té com a fi assolir un bon nivell de salut física, mental i moral.

Una imatge visual que mostraria, per exemple, aquest sentit de pertinença seria una fotografia d’una família a Montserrat, perquè evidencia la integració dels diferents aspectes esmentats: Fe, família, cultura, natura.
Si tenim aquest aspecte ben treballat podrem, amb seguretat, avançar amb els fills cap a la maduresa psicoafectiva què es basarà també en els altres punts citats al començar aquest apartat.

Dra. Montserrat Rutllant

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*