Perquè educar?

Per: Montserrat Rutllan

Eduquem amb els continguts que hem desenvolupat fins ara, amb un propòsit clar i definit: fer dels nostres fills ciutadans del futur, lliures, responsables, i amb el màxim índex de salut física, mental i moral segons les seves possibilitats. Perquè els nostres fills coneguin el perquè de les seves vides, els hem d’ensenyar a aturar-se, pensar contemplar  i veure si el sistema de vida que moltes vegades l’entorn proposa, s’adequa al que ells volen o és un magma confús.

Aquest tipus d’ensenyament que mencionem s’ha de donar fonamentalment en els primers anys de la vida a dos àmbits preferents: família  i escola.

Miró i Ardèvol al 1997, comentava en un article titulat “Quiere usted vivir bien” que “ el procés de maduració, de formació de la personalitat i de trobar un real sentit de la vida, és impossible sense la família, però també sense el mestre, el pedagog, el  “sensei” que és l’acompanyant de l’alumne que li va desbrossant el camí, li assenyala la ruta a seguir i li dóna el sentit què són els valors. Per educar cal tenir valors compartits de caràcter fort, perquè són els valors els que ens diuen què és necessari, bo, i la relació i jerarquia entre ells. Sense valors forts, la violència de les nostres escoles i barris creixerà. No sabrem explicar als nostres fills perquè un camí és millor que l’altre. No podrem donar-los, a l’escola, un horitzó comú de sentit. I els mestres, aquestes persones formidables, deixaran d’obrir camí per a transformar-se en policies. En el fons el que dic és senzill i realista –i a més a més barat -, tot i que difícil d’acceptar per motius ideològics: encara que vostè no cregui en Déu, el millor per els altres i per a sí mateix és actuar como si hi cregués. Acceptar i practicar els valors humans derivats d’aquella creença. Viure la bona vida.”

En el mateix sentit, s’expressava Lopez Burniol en un article recent.

Com educar?


Vulguem o no, tots eduquem tant pel que fem com pel que deixem de fer, per com vivim, comprem, pel que veiem a la  tele, pel que aplaudim, o per qui votem…

Cada vegada són més nombrosos els pares que confessen haver perdut el control sobre els seus fills i es troben desorientats a l’hora de complir el que és una de les tasques més dures i alhora més transcendents: L’educació dels fills. Cal recordar que, generalment, el temps i l’esforç dedicats a l’educació de cada fill, sol ser una de les tasques més productives en el nostre recorregut biogràfic

No s’ha d’oblidar com és de gratificant transmetre el que un és, sap i creu mitjançant unes eines bàsiques que són la convivència, l’exemple, la coherència, la paciència, el bon humor o optimisme i sobretot mostres evidents d’afecte. Sense conviure no s’educa, sense paciència no és present el lubricant proactiu  que facilita la convivència amb harmonia, el bon humor és la guspira que dóna atractiu a la vida familiar.

A l’hora d’educar, l’educador ha de posar en joc la seva intel·ligència i també la seva capacitat afectiva (només s’educa a aquell a qui s’estima).

S’ha d’aconseguir que el nen es marqui com a fita, amb llibertat i responsabilitat, imitar la manera de viure dels que l’eduquen. No fer-se admirar, sinó imitar.

És imprescindible per educar tenir models; podem distingir amb un ordre més o menys jeràrquic els models més propers: família nuclear, família amplia, algun adult significatiu, sigui mestre, monitor, metge de família, i els models socials.

La família, si vol ser model i transmetre valors, costums, cultura, etc., ha de ser coherent entre el que diu i el que fa. I els altres educadors siguin mestres, consultors professionals, monitors d’esplai, han de saber quines són les fites educatives dels pares i treballar de comú acord sinó, enlloc de cuidar la salut mental dels nostres fills els estem portant a una mena d’inseguretat esquizoide.

Victòria Cardona, en el seu llibre Som avis ens recorda que els infants són com una esponja que ho absorbeix tot…. els ideals de vida restaran impresos en el seu cor perquè quan siguin adults puguin ser bones persones i bons ciutadans.

La missió de l’educador és formar d’altres, perquè cadascú de nosaltres pot fomentar al seu voltant un àmbit de llibertat, creativitat i benestar, no un desert de desamor forjat  per la nostra prepotència, hipocresia i arrogància.

L’ optimisme i el bon humor són també importants, perquè hem d’estar convençuts  que si s’esforcen, se’n  sortiran, i s’ha de tenir present quan s’estén el pessimisme sobre la situació mundial, que no és tant important el món que deixem als nostres fills, com els fills que deixem al nostre món. I també és una bona costum prendre’s les coses, inclòs un mateix, amb una mica d’humor, como feia Tomàs Moro que empresonat a la torre de Londres, continuava utilitzant la ironia fins i tot a les seves oracions: “dóna’m Senyor una bona digestió i sobretot quelcom que poder digerir”.

En el mateix llibre de la Victòria Cardona  es diu que somriure és beneficiós per a les persones, les seves relacions …riure és ideal, té beneficis físics i psíquics, s’oxigena el cos  i les llàgrimes netegen els ulls, ens ajuda a exterioritzar els nostres sentiments i emocions… no té contraindicacions ni efectes secundaris.

Es diu que no es senzill trobar models socials però, si mirem amb ulls optimistes podem trobar persones, en tots els àmbits científics, esportistes, polítics, etc., que siguin capaços de transmetre una idea clara que també és possible viure els valors en aquest món. Un dels exemples actuals més clamorosos és el de l’equip del Barça amb les virtuts d’humilitat, entusiasme, companyonia, dels quals tant s’ha parlat i que també es donen en altres àmbits de la vida pública; o el dels 33 miners xilens que van aconseguir sobreviure més de dos mesos enterrats a 700 metres sota terra, gràcies al seu coratge i a la solidaritat que van tenir els uns vers els altres.

Parlant de models socials hi ha un llibre de Javier Gomà titulat “Ejemplaridad pública”, que A.Castiñeira i J.M. Lozano comenten a La Vanguardia, en què proposa algunes teories per ajudar a reconèixer que no totes les formes de vida són igualment valuoses, que s’ha d’aconseguir una exemplaritat pública persuasiva, no autoritària i que no hi ha altre mitjà d’aconseguir-ho que amb la força de l’exemple. Trobar un model públic de perfecció ens interpel·la i ens invita a millorar. I acaba resumint la seva tesis amb el que ell anomena l’imperatiu de l’exemple “obra de tal manera que el teu comportament sigui imitable i generalitzable al menys en el teu cercle d’influència perquè tots vivim en una xarxa de influències mútues en què tots tenim obligació de ser exemples per als altres”.

Per acabar aquesta sèrie de quatre articles sobre el paper fonamental dels pares en l’acompanyament dels fills cap a una maduresa responsable, citaré una frase d’en Francesc Torralba que ens ve a dir, que el programa que proposem no és només un benefici per als nens, sinó una gran font d’alegria pels pares i educadors:

“Quasi res ens fa tant feliços com aconseguir una meta difícil que ens havíem proposat, i diem quasi perquè encara ens fa més feliços ajudar a algú que depèn de nosaltres  (fills, deixebles, col·laboradors etc..) a aconseguir allò que s’han proposat”.

I una última recomanació: Pares, matrimonis joves i no tan joves, rellegiu amb pausa El Petit Príncep i traieu-ne conclusions per portar endavant la tasca difícil, però engrescadora, d’educar els vostres fills des del coneixement que és el temps què has dedicat als teus fills, el que els fa tan importants per a tu i que l’essencial és invisible als ulls.

Per: Montserrat Rutllan

Publicat: Catdiàleg

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*