Sindicats de classe: Síndrome de l’emperador

Per Emili Avilés

Un amic, professor dels primers cursos d’Educació Primària, m’explica la seva admirada experiència de fa uns dies: la gran capacitat de ser generós.

Un amic, professor dels primers cursos d’Educació Primària, m’explica la seva admirada experiència de fa uns dies: la gran capacitat de ser generós fins i tot del nen més difícil i rebel. Donar, donar, donar … Sense esperar res a canvi … ¡És tan difícil?! Doncs aquest noiet, que va descobrir un apetitós bombó a la butxaca, era el preciós regal-invitació d’un altre nen que va complir anys aquest dia, i veu clara la necessitat, el desig, de desprendre d’ell i donar-lo amb un somriure al professor que li atén cada dia a la biblioteca de l’escola.

Què el porta a això? Per quina raó ho fa? Crec que aquesta inopinada, altíssima reacció, és el desafiament que, petits i grans, tenim cada dia per viure una vida ètica, plena, aprofundint en els més bàsics valors humans.

¿Ingenuïtat? ¿Simplicitat? ¿Carrincloneria? No!: Capacitat d’admirar i apreciar la meravella de l’altre, de cada persona, de voler i poder sortir d’un mateix.

Però, ai!, Moltes vegades ens falta certesa i coratge en el que fem, ens arruguem davant les dificultats o el compromís. Ens falta creativitat en la resolució de problemes. I les circumstàncies, són tan adverses en moltes ocasions! Doncs “more challenge”, més dificultat, però més repte, i més mèrit.

Per exemple, posem el sentit comú per aclarir-nos sobre el que en política o economia ha passat en els últims anys al nostre país, i passa actualment. Evitem la confusió, superem tanta falsedat mediàtica.

Si volem ser un país seriós hem de respectar la realitat, no es pot construir veritable èxit sobre la mentida, seria abocar-nos al desastre. I la realitat, crua realitat, és que hem basat el nostre “Estat de benestar” en tenir coses, a rebre cada vegada més sense plantejar correspondre, en consumir i relativitzar el valor de l’esforç més que en ser persones per als altres.

És que el sacrifici no és propi de l’ésser humà? ¿Potser és abans el reclamar justícia com sigui que el exercitar cadascun desinteressadament? És l’egocentrisme-oportunisme sindical com l’anomenat “síndrome de l’emperador” d’alguns nois adolescents que es comporten com petits tirans i no dubten a maltractar verbal i físicament als seus pares per aconseguir els seus capritxos, que es relacionen amb els seus pares com si fossin seus súbdits i si no se’ls complauen reaccionen de manera violenta?

Encara que la clau de tot és el respecte i el dret a discrepar, hem d’estar disposats a sumar forces. A grans mals grans remeis, la situació és d’emergència per a tots i cap vaga general crearà llocs de treball, tot el contrari. En aquest cal anar més units serà imprescindible entendre’ns en el bàsic, buscar amb passió el bé de les persones, per sobre de ideologitzacions. El veritable progrés d’un país no és l’exclusiva dels partits polítics o els sindicats. I estiguem ben protegits davant dels “cants de sirena” que a l’inici de la primavera ens arribaran, plens de silicona, rancor i coaccions.

Com abans vaig comentar, encara que són temps difícils i complexos, “more challenge”, més repte, també més mèrit. Ara tenim la gran oportunitat d’arribar al fons del que són les coses, de saber prioritzar, d’implicar-nos, de superar egoismes i prejudicis, de lluitar per la felicitat dels altres, que també serà la nostra. Com aquell nen i el seu professor, ens sorprendrem de tants detalls com els altres tenen amb nosaltres, i tants que podem tenir nosaltres amb els altres. Si volem, és clar, visca la llibertat!

Per Emili Avilés

Publicat a: El Confidencial Digital

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*