No tinc temps

Per Catherine L’Ecuyer

Una de les queixes que sentim molt és “no tinc temps”. Aquesta expressió, sempre m’ha deixat perplexa. Reconec haver-la utilitzat moltes vegades, però sempre m’ha deixat una sensació d’ autoengany en utilitzar-la. Tots tenim la mateixa quantitat de temps: 24 hores al dia, ni més ni menys. Cadascun organitza i reparteix segons les necessitats que reclamen la nostra naturalesa (dormir, menjar, per exemple) i segons les obligacions que  lliurement ha assumit (treball, família, parella, oci, televisió, nens, esport, etc.). El que és absurd és desitjar tenir més temps. El que hem de desitjar, és trobar el temps per a les coses essencials. I això, com es fa?.

Primer, tenint molt clar quines són les coses essencials i excel·lents en les nostres vides i aprofundir en elles. Per exemple, els nostres fills necessiten hores i hores amb nosaltres. I aquestes hores, no podem arrabassar-les-hi pensant que uns minuts de temps de “qualitat” ho solucionen tot. Podem provar-ho amb els nostres caps, dient-los que de sobte se’ns ha ocorregut que podíem fer nostres 4, 8 o 12 hores de treball diari en mitja hora “de qualitat”. A veure amb quina cara d’incredulitat ens miraran!

Segon, gastant menys per poder permetre’ns treballar menys hores. Per a la gran majoria de la població -amb excepció potser d’alguns rics com per exemple la Duquessa d’Alba o Bill Gates-, temps i diners són variables inversament proporcionals: a més diners menys temps i a menys diners més temps. Conclusió: per tenir més temps, hem de poder permetre’ns treballar menys. Per poder permetre’ns treballar menys, hem de gastar menys. Com s’aconsegueix gastar menys? Començant per prescindir del prescindible. És curiós que si ens deixéssim anar, ens passaríem la vida gastant en el que no necessitem per impressionar a gent que no coneixem i que tampoc ens importa.

Sobre el tema de les despeses, fa poc va sortir un article que va causar molta controvèrsia a Canadà, sobre el difícil que era arribar a final de mes per a unes famílies amb uns ingressos familiars de 196.000 dòlars l’any (els que guanyen més d’aquest import pertanyen al 1% de la població). Us estalvio el detall de l’article i dels que van venir a continuació criticant-ho, la controvèrsia va ser tremenda. La conclusió és: com més un guanya, més despeses pot arribar a tenir. I no és el mateix dir que no tens diners perquè no tens, que dir que no tens després d’haver-t’ho gastat tot en un Porshe Cayenne, uns restaurants de luxe i unes vacances en creuer pel Carib.

Penso que hem de repensar el debat de la conciliació pensant en la relació que existeix entre diners i temps. Qui ens diu que la conciliació de la vida professional i laboral es soluciona merament a força de delegar i organitzar-se està enganyant a les dones, així de clar, deixant-les creure en un model de súper dona que senzillament no existeix. I insisteixo, no existeix. L’única cosa que queda després de l’eufòria passatgera que crea l’expectativa de poder “tenir-ho tot”, és una sensació de frustració i de culpabilitat absurda.

Així que a nosaltres ens toca escollir. Podem ser un “pobre ric” en temps per compartir amb els nostres fills, o bé un “pobre ric”, que ha gastat tot… temps i diners.

Per Catherine L’Ecuyer

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*