Internet en els col·legis: Educació o experimentació? Canvis en el cervell -II Part-

kidsandteensonline


Fa unes setmanes vaig participar com a ponent en una reunió de treball organitzada pel Centre Nacional d’Innovació i Recerca Educativa –CNIIE-, del Ministeri d’Educació. Dins del Grup de Qualitat Educativa desenvolupem la ponència “Educació, Salut i Benestar”, amb la intenció d’establir les bases d’un Pla Biennal. Doncs bé, en aquesta reunió vaig tenir l’oportunitat de plantejar la necessitat d’incloure el concepte “Salut Digital”, i tot el que comporta, en el Pla que s’està desenvolupant. Haig de dir que em va omplir de satisfacció comprovar l’alt nivell de conscienciació dels diferents professionals que participen en la ponència. Així mateix, en abordar el tema dels possibles canvis generats en el cervell dels nens per l’ús continuat de les TIC, em va alegrar també comprovar que algun dels assistents coneixia fins i tot els resultats del conegut popularment com a “estudi dels taxistes de Londres”. Aquest estudi va ser fonamental en el seu moment, per començar a desmitificar la idea d’un cervell rígid i posar de manifest la seva plasticitat.
En la dècada dels ’90, un equip de científics britànics va dedicar part d’un estudi a escanejar els cervells de taxistes de Londres. Dites professionals tenien diferents edats i la seva experiència als comandaments d’un taxi anava dels dos als quaranta-dos anys. Els científics van descobrir que la part posterior de l’hipocamp dels taxistes estava hiperdesenvolupada. Es tracta d’una zona especialitzada en l’emmagatzematge i la manipulació espacial, la qual cosa resulta fonamental per al seu treball. És més, van descobrir que el desenvolupament i volum d’aquesta zona era proporcional al nombre d’anys treballant com a taxista. És a dir, el desenvolupament anava sent cada vegada major amb els anys d’experiència en l’activitat. A més, el hiperdesenvolupament de la part posterior portava com a conseqüència un menor desenvolupament de la part anterior de l’hipocamp. Maguire, Gadian i Johnsrude van posar de manifest com la repetició d’una tasca estava remodelant el cervell dels individus estudiats, i provocant una redistribució de la matèria grisa. I això a més en individus ja adults.


Bastant abans, en els anys ’50, el biòleg britànic J. Z. Young va cridar l’atenció afirmant que “podia provar-se que les cèl·lules del nostre cervell es desenvolupen i augmenten literalment de grandària amb l’ús, així com s’atrofien o moren per falta d’ús”. La mateixa conclusió havia estat aconseguida ja a principis del segle XX pel psicòleg nord-americà William James i plasmada en la seva obra “The *Principles of Psychology”.
En l’actualitat, els estudis i proves sobre la neuroplasticidad del cervell són innombrables, i és alguna cosa que ningú qüestiona ja. Alguns dels treballs més coneguts estan centrats a determinar els canvis que es produeixen quant a la redistribució de les neurones davant la pèrdua de la visió, o de l’oïda, o d’un membre del cos. Crec que fins i tot a nivell popular tothom és conscient ja de l’especial desenvolupament de l’oïda i el tacte que s’observa en les persones invidents. Per posar només un exemple esmentaré un dels últims treballs, realitzat per neurocientífics de la universitat de Califòrnia, que confirma que el cervell dels invidents es transforma anatòmicament i canvia de volum en determinades regions, per permetre’ls compensar la pèrdua de visió amb noves capacitats. La investigadora Natasha Leporé i el seu equip, va constatar en el seu laboratori de neuroimagen que les regions visuals del cervell tenen menys volum en les persones cegues que en les quals sí veuen. I que, per contra, les regions cerebrals no relacionades amb la vista presenten un major volum. Es va descobrir, per exemple, que els lòbuls frontals (dedicats a funcions executives) eren anormalment grans. La mateixa neuroplasticidad s’observa també en persones que han sofert infarts o hemorràgies cerebrals, i que amb el temps són capaços de recuperar funcions que eren prèviament executades per les zones lesionades.
I, evidentment, la neuroplasticidad és una característica que hem desenvolupat per bé i per a mal. És a dir, permet desenvolupar i afermar nous hàbits en el nostre cervell, tant si aquests són positius com a negatius. Si acostumem al cervell a realitzar una tasca nova i específica amb regularitat, les estructures neuronals que es desenvolupin s’afermessin tant si aquesta tasca és bona per a nosaltres com si no ho és. Tant si es tracta de rentar-se les mans abans de menjar, com de fumar un cigarret… Podem desenvolupar dolents o bons hàbits, amb bones o males conseqüències.
És a dir, l’ús continuat de les TIC entre els nens està generant canvis en l’estructura del seu cervell, en la seva forma de processar la informació, relacionar-se, etc. Això és inevitable, i el que seria una notícia és que les hores diàries d’ús d’internet, smartphones, tablets i videoconsoles no tinguessin cap efecte significatiu. El que estem començant a observar, com comentava en l’article “Canvis en el Cervell I”, són canvis molt concrets. Qüestions que afecten a lectura i l’adquisició d’informació, l’ús de la memòria de treball (o a curt termini), la sobrecàrrega cognitiva, la trucada multitarea… però hem de reconèixer que estem només en una fase inicial i no podem treure moltes conclusions a mitjà o llarg termini que ens permetin generalitzar. Però el que sí m’agradaria aclarir és que tals modificacions es produiran (l’estan fent ja), independentment que siguin bones i convenients o no ho siguin. No podem ni hem d’acceptar qualsevol canvi com bé o com a inevitable. Alguns d’aquests canvis seran fantàstics però uns altres serà necessari frenar-los. Ara hem d’identificar els uns i els altres, i després actuar sense complexos en benefici dels més petits.
En alguns col·legis s’estan implantant les TIC a tots els nivells, i els llibres i quaderns han estat substituïts per les tablets. Les pissarres són digitals, i la comunicació entre pares i professors es produeix a través de les plataformes online. Però el que tinc molt clar és que en molts casos s’està fent sense valorar els beneficis d’unes coses i unes altres. És important no sobrecarregar als nens amb quilos de llibres que poden portar en un dispositiu electrònic, però ha de ser tot digital? Fer un exercici prement amb el dit sobre les solucions correctes, és com escriure la resposta..? Té importància per fixar la informació en el cervell el procés d’escriptura..?
Vaig a posar un exemple molt concret, per baixar a la sorra. Fa uns dies, un professor em preguntava si les presentacions que utilitzava amb els seus alumnes estan ben confeccionades o no. Es tractava de presentacions desenvolupades amb “Prezi”, i tenien un bon treball darrere. Cada diapositiva incloïa text, i imatges relacionades amb el text. Li vaig preguntar què feia ell quan els posava les diapositives, i em va contestar que realitzava l’explicació del tema. Doncs bé, tal com li vaig aclarir, els resultats de les recerques que ja s’han realitzat sobre aquest tema posen de manifest que una narració, unida a text en la pantalla, més imatges o animacions sobre el tema, genera sobrecàrrega cognitiva. És a dir, els missatges multimèdia no es poden utilitzar de qualsevol manera. Utilitzar tres elements en paral·lel és un error. Molts elements junts no suposen una major aportació d’informació, en absolut. El cervell dels seus alumnes/as anirà del text a les imatges i volta, al mateix temps que intentarà processar el missatge verbal que li arriba a través de les oïdes. Si volem efectivitat i que realment assimilin ben la informació és interessant utilitzar un mitjà verbal i un altre no verbal en paral·lel, però no més. I depenent de l’edat i l’objectiu, hauria d’utilitzar-se un sol mitjà.. però aquest serà tema d’un altre article.
La conclusió a la qual hem d’arribar és que si sabem com utilitzar correctament les TIC li farem molt bé als nens. Aconseguirem una generació diferent i pot ser que amb majors capacitats. Però si ho fem malament, o si no sabem el que estem fent, o si acceptem tot el que venja de les TIC com bé sense més… llavors estarem experimentant amb els nens.

Publicat a kidsandteensonline

Alex Hutchinson, “Global Impositioning Systems”, Walrus (2009).

E. A. Maguire, D. G. Gadian, I. S. Johnsrude et al., “Navigation Related Structural Change in the Hippocampi of Taxi Drivers”, Proceedings of the National Academy of Sciences, 97, nº 8 (11/04/2000).

J. Z. Young, “Doubt and Certainty in Science: A Biologist’s Reflections on the Brain”, Londres, Oxford University Press, 1951, pág. 36.

N. Lepore, Y. Shi, F. Lepore, M. Fortin, P. Voss, YY. Chou, C. Señor, M. Lassonde, me Dinov, AW. Toga, PM. Thompson “Patterns of Hippocampal Shape and Volume Dierences in Blind Subjects”. Neuroimage 46. Pág. 949-957

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*