Gràcies Finlandia!

Per Catherine L’Ecuyer

L’altre dia el meu fill de 7 anys em preguntava per les seves notes: “No sé que passa mamà, que tots els meus amics tenen les seves notes i les comparen entre ells, i jo encara no les tinc”. Sempre dubtem a ensenyar les seves notes als nostres fills. De vegades ho fem, altres vegades no les hi ensenyem. Sempre em pregunto al meu mateix, què passa amb un nen que té notes totes excel·lents i que no s’esforça per aconseguir-les? En veure els “excel·lents”, el més probable és que s’asseurà en els seus llorers i no s’esforçarà més. I que passa amb un nen que té “suficients”, o “insuficients”, malgrat haver-se esforçat al màxim? Doncs es desanimarà sens dubte. A més, què mesuren les notes d’un nen de 5, 6, 7 anys? La “lectura ràpida”? Què m’importa que els meus fills llegeixin ràpidament o lentament, si al cap i a la fi, aquest indicador no valora si entenen o no el que estan llegint?

Un dels principals problemes que existeix en el nostre sistema escolar a infantil i a primària, és que es valora el resultat dels alumnes, no el seu esforç. I com les “fites” s’avancen cada vegada més, hi ha nens que es troben en una situació de frustració constant, atrapats en espirals de fracassos que repercuteixin negativament en la seva autoestima i en la resta del seu recorregut acadèmic. I aquests nens, no són els que tenen problemes de debò, són nens perfectament capaços. Els problemes que tenen, els hi hem creat nosaltres, perquè hem demanat a la seva naturalesa que faci coses que la seva naturalesa no admet. Com per exemple aprendre a llegir amb 3 anys, o fer problemes complexos amb 7. I després la pressió es passa als pares, que han d’apuntar als seus fills a extraescolars de matemàtiques o contractar professors particulars en les seves llars perquè el nen “vagi al ritme de la resta de la classe” (mentre en alguns d’aquests col·legis, hi ha temps de sobres per veure pel·lícules comercials…).

Mentre tot això passa, ens omplim la boca de grans paraules com la “atenció a la diversitat”. L’atenció a la diversitat, no és solament atendre als alumnes d’alt rendiment i als nens amb discapacitats o TDAH, sinó que és atendre a tots els alumnes, amb una atenció personalitzada. I l’atenció personalitzada, com és possible en una classe de 30 nens per mestre? Efectivament, cal tenir molta fe. O potser podem invocar al “déu” tecnològic “ipad” per solucionar-ho tot? Educació personalitzada no és el mateix que “aplicacions informàtiques a mesura”. Una atenció personalitzada és l’atenció d’una persona, per una altra persona. El tema dóna per a molt, realment…

M’acomiado amb una recomanació de lectura. Gràcies Finlàndia, d’un amic, Xavier Melgarejo. Gràcies a Finlàndia, per haver-nos ensenyat que “més no és millor”, sinó que “menys és més”, com deia el prestigiós arquitecte Ludwig Mies van der Rohe. Gràcies també a tu, Xavier!

Per Catherine L’Ecuyer a Apego & Asombro

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*