Sobrecàrrega cognitiva en els nens i infoxicació

Un dels problemes que apareix moltes vegades associat a la falsa multitarea, o alternança contínua de tasques, és la sobrecàrrega cognitiva. Quan treballem a un nivell superficial, sense aprofundir o detenir-nos massa en el que estem llegint, entra en funcionament el que denominem memòria a curt termini, o memòria de treball. És la que ens permet retenir una informació el temps suficient com per saber si ens interessa aprofundir en alguna cosa, mentre busquem en altres llocs. També és la que ens permet retenir un número de telèfon el temps suficient com per aconseguir un bolígraf i apuntar-ho en un paper, o incloure-ho en l’agenda de contactes del nostre smartphone. El problema sorgeix quan mantenim una activitat continuada a aquest nivell superficial, sense aprofundir, picant o consumint informació d’aquí i allà. La memòria a curt termini opera només per un temps limitat i amb una quantitat d’elements també molt limitada. Arriba un moment en què el volum d’informació que rep el cervell, en forma de textos, imatges, vídeos, links, bàners, etc, és tal que aquesta memòria de treball es satura. Podem passar hores saltant de pàgina en pàgina, seguint multitud d’enllaços que ens porten a altres enllaços, i accedint a una gran quantitat d’informació. Però en cap moment estem permetent al nostre cervell activar la memòria a llarg termini. No estem memoritzant, i aquesta informació no s’està interioritzant, processant, associant amb altres informacions i convertint-se per tant en el que denominem “coneixement”.

La informació NO és coneixement. La simple adquisició d’informació NO és aprenentatge.

Com assenyalava anteriorment, per a un adolescent resulta molt atractiu bussejar per pàgines web, fòrums i perfils d’internet. La mescla de colors, fotografies, imatges en moviment, vídeos, bàners, enllaços a altres llocs, etc, satisfan la constant i innata curiositat del nostre cervell. Molts i molt diversos estímuls poden tenir-l’hi entretingut gaudint amb cada nou impacte, amb cada nou descobriment, però sense permetre-li finalment centrar la seva atenció i aprofundir. La seva tasca està llavors permanentment centrada en la presa de decisions.

Diversos estudis com els realitzats per Gary Small, posen de manifest que els usuaris habituals d’internet presenten una activitat major a les regions prefrontals del cervell, dedicades a l’adopció de decisions i a la resolució de problemes. Si aquesta activitat es perllonga, que és l’habitual, l’usuari passa el temps avaluant enllaços i fent eleccions, al mateix temps que ha de processar l’impacte i importància de cada nova imatge, vídeo o bàner que apareix en la pantalla. En conseqüència, l’activitat cerebral es manté a un nivell tan superficial que impedeix la retenció d’informació. En mantenir constantment actives les funcions executives de l’escorça cerebral apareix la sobrecàrrega cognitiva: la informació passa per davant de nosaltres, però no és retinguda.

La nostra intel·ligència, la nostra capacitat per comprendre conceptes nous a partir d’uns altres que ja teníem assimilats, la nostra capacitat per associar uns amb uns altres o crear conceptes nous, depèn dels esquemes conceptuals que hagin quedat gravats en la nostra memòria a llarg termini.

Tal com assenyala el psicòleg educatiu australià John Sweller, les principals bases sobre les quals es desenvolupa la sobrecàrrega cognitiva són:

-La solució de problemes superflus.

-La dispersió de l’atenció.

-La multitarea.

Les tres estan íntimament relacionades, i en els tres casos juga un paper importantíssim la presència d’ENLLAÇOS, LINKS O HIPERVÍNCULS. Qualsevol text online, pàgina web o fins i tot molts llibres digitals, estan plens de paraules o frases subratllades, destacades en un altre color, etc, que ens porten a altres pàgines. Aquests enllaços o hipervínculs ens permeten aprofundir en qüestions concretes, ampliar informació, accedir a vídeos sobre el tema, o entrar directament en altres webs, enciclopèdies o blogs temàtics. És summament difícil sostreure’s als enllaços, sempre pendents de trobar una informació encara més detallada, precisa o veraç. Aquests hipervínculs ens obliguen a prendre constants decisions, dispersar la nostra atenció aprofundint en petites parcel·les del text que estàvem llegint, i ens obliguen a mantenir finalment obertes diverses pantalles entre les quals anem saltant para no perdre finalment de vista la pàgina inicial per la qual comencem.

Fa ja més de dotze anys (2001), els investigadors canadencs David S. Mial i Teresa Dobson van realitzar diversos estudis en els quals els lectors havien de llegir un conte a la manera “tradicional”, és a dir, a partir de la lectura tradicional de text lineal. Un altre grup havia de fer el mateix però amb un text amb presència de hipervínculs. Les diferències entre tots dos grups, com era d’esperar, van ser notables. Els lectors del segon grup no només van trigar més a llegir el text, sinó que el 75% d’ells va reconèixer haver tingut dificultats per a la seva comprensió (enfront de només el 10% dels quals havien realitzat la lectura tradicional). Una altra investigadora del Center for Research on Learning and Teaching de la Universitat de Michigan, Erping Zhu, va realitzar altres experiments amb fragments de text online per concloure l’existència d’una relació estreta entre el nombre de hipervínculos presents en un text digital i la sobrecàrrega cognitiva.

En 2005, les psicòlogues del Centre de Recerca Cognitiva Aplicada de la Universitat de Carleton (Canadà) Diana DeStefano i Jo-Anne LeFevre, van revisar les conclusions de trenta-vuit estudis similars, i van concloure que: “La demanda de presa de decisions i processament visual que requereixen els hipertexts perjudiquen el rendiment de la lectura”. Qualsevol que llegeixi el llibre de Nicholas George CarrQuè està fent internet amb les nostres ments?. Superficials”, trobarà una completa enumeració d’estudis sobre aquest tema. Si bé és cert que no comparteixo en absolut la majoria de les conclusions a les quals arriba Carr en el seu famós llibre, en aquesta qüestió no és possible rebatre-li res.

Les conclusions que podem aplicar a l’entorn educatiu són també molt clares: els alumnes/as han d’accedir a textos amb el menor nombre possible de hipervínculs. En cas que aquests existeixin ha d’entrenar-se’ls per obviar-los, fins a almenys haver realitzat una primera lectura completa i assossegada del text digitalitzat. En ocasions pot ser necessari copiar el text i pegar-ho en un document Word desactivant els hipervínculs, i aquesta acció suposarà realment un estalvi de temps i esforç. Els llibres digitals plens d’enllaços, amb vincles a altres continguts i vídeos que amplien la informació, amb imatges en moviment que apareixen i desapareixen són molt atractius i entretinguts, però dificulten en moltes ocasions l’assimilació dels continguts, obliguen a l’alumne/a a treballar en un nivell superficial forçant la memòria de treball, i generen finalment sobrecàrrega cognitiva. En definitiva, dificulten que molta informació s’incorpori als esquemes existents en la memòria a llarg termini i es converteixi per tant en coneixement.

En l’actualitat s’ha encunyat també un nou terme que resumeix el problema que suposa per als usuaris l’excés d’informació: INFOXICACIÓ. Aquest terme fa referència a la faceta tòxica de l’excés d’informació en l’usuari habitual de les TIC. Així és, aquest excés d’informació i “soroll” a la xarxa, rellevant i no rellevant, està tenint conseqüències en moltes persones de diferents edats i activitats: des d’estudiants universitaris fins a executius. La Infoxicació pot generar fatiga mental, ansietat, angoixa, desconcert, estrès a partir de la segregació d’adrenalina o glucocorticoides, falta de concentració, pèrdua de productivitat, etc… La solució passa per organitzar el temps i segmentar-ho, establir els objectius de la tasca abans de començar-la, evitar la multitarea i tancar totes les finestres possibles, realitzar una lectura lineal i obviar els hipervínculs fins a haver-la finalitzat. Totes elles qüestions que anem plantejant en els diferents articles d’aquest blog.

David S. Mial y Teresa Dobson, “Reading Hypertext and the Experience of Literature”, Journal of Digital Information, 2, nº 1 (13 de agosto de 2001)
Diana DeStefano y Jo-Anne LeFevre, “Cognitive Load in Hypertext Reading: A Review”, Computers in Human Bhavior, 23, nº 3 (Mayo de 2007).
Nicholas George Carr, “¿Qué está haciendo internet con nuestras mentes?. Superficiales”, Editorial Taurus (2011).

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*