Què fan les aplicacions amb tota la nostra informació?

En Kidsandteensonline

El món d’internet al que ja gairebé ens havíem acostumat, ha canviat considerablement amb l’expansió de la connectivitat mòbil. La primera conseqüència ha estat la connectivitat permanent, que ens porta a estar tot el dia connectats rebent i enviant missatges, correus, imatges, etc. La segona conseqüència és la baixada en l’edat d’inici de l’accés a internet, que està convertint en habitual el veure a nens de 12 anys realitzant selfies i enviant-los per Whatsapp. De fet, segons les dades de l’INE, el 70% dels nens espanyols de 12 anys ja té el seu propi smartphone. I la tercera, la que més em costa assimilar, és el desembarcament del món de les aplicacions mòbils –apps-.

Entenc que molta gent tingui la necessitat d’estar permanentment connectada, o que simplement no pugui evitar-ho. Entenc també que els nens vulguin tenir un smartphone, ja que els permet comunicar-se amb els seus amics, escoltar música, veure videos en Youtube, fer fotos, etc, etc. Però el que més em costa entendre és que tots, nens i majors, ens estiguem descarregant innombrables aplicacions que estan accedint a la informació emmagatzemada en els nostres terminals, i guardant-la en servidors que no sabem ni on estan ni què fan amb ella.


Quan un nen de 12 anys es descarrega una aplicació, està acceptant unes condicions d’ús. Acceptar aquestes condicions és com signar un contracte, en el qual rebem un alguna cosa a canvi d’un altre alguna cosa. Moltes apps adverteixen que van a accedir a l’agenda de contactes del terminal, o a la galeria fotos, o que van a emmagatzemar informació sobre la geolocalización de l’usuari, o les tres coses al mateix temps… I què succeeix quan aquest usuari té 12 anys, 10, 8 o menys? La nostra legislació deixa clar que no poden recaptar-se dades de menors de 14 anys d’edat, sense el consentiment exprés dels seus pares o representants legals. Si a una entitat qualsevol se li ocorre recaptar dades personals de nens en la porta d’un col·legi, sense l’autorització per escrit dels seus progenitors, sense donar d’alta una base de dades en l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, sense emmagatzemar-los d’una forma determinada i complint tot un seguit de requisits, es pot trobar amb una denúncia acompanyada d’una bona sanció, com el lògic. Però per què raó les empreses que creen aplicacions mòbils sí poden actuar d’esquena a tot?

Fa unes setmanes, en un grup de treball amb menors de 13 anys d’edat, un d’ells reconeixia que utilitzava diferents sistemes de missatgeria instantània per “diversificar” i no usar sempre el mateix. Partia de la idea que així no donava massa informació personal a la mateixa empresa. Aquest menor, en concret, utilitzava WhatsApp, Telegram i en ocasions Line. No vaig haver de dir-li res, perquè una altra companya seva li va contestar: “Enhorabona! Has aconseguit que la teva informació ja no estigui només en servidors nord-americans, sinó també russos i coreans”. El que no deixa de sorprendre’m és que a nivell social i legislatiu estiguem acceptant aquesta situació. Com és possible que empreses de tot arreu del món estiguin recaptant informació, dades i fotografies de nens i adolescents sense trobar trava alguna?

A sobre, moltes aplicacions adverteixen a l’usuari que altres “aplicacions malicioses” podrien aprofitar la porta que hem obert al seu producte per accedir als nostres terminals mòbils i obtenir informació, per exemple. És a dir, moltes no tenen objeccions a reconèixer que no són aplicacions segures. Així, en ocasions ens sorprenen notícies com que “algú” ha accedit a les dades de 4,6 milions d’usuaris de l’aplicació SnapChat, tan utilitzada pels adolescents, i ha publicat part dels mateixos. Això succeïa el passat mes de desembre. Però moltes altres aplicacions tenen darrere a empreses que no faciliten informació sobre la seguretat dels seus servidors, o sobre les raons per les quals emmagatzemen les nostres fotografies, o sobre el temps que van a guardar la informació que obtenen.

Molts nens afirmen que els seus pares els deixen descarregar-se aplicacions sempre que aquestes no siguin “de pagament”. Però de què creuen que viuen els equips de desenvolupament que hi ha darrere d’aquestes aplicacions?  Sabem que les aplicacions gratuïtes arriben a recaptar en ocasions fins al doble d’informació sensible que les aplicacions de pagament.

Segons informació publicada per la Comissió Europea: únicament el 61% de les 150 ‘apps’ més descarregades tenen una política de privadesa clara, on s’especifica para quina i en quines condicions  sera utilitzada la nostra informació. Milers d’aplicacions no només no presenten cap tipus de política de privadesa, sinó que són opaques, insegures i recapten tot tipus d’informació que no és necessària per al funcionament de la app.

Pares i mares han de supervisar les aplicacions que es descarreguen els nens, encara que es tracti de senzills jocs. Però sobretot, tots ens hem d’acostumar a utilitzar els sistemes de missatgeria instantània i les nostres tablets o smartphones per enviar, obtenir o emmagatzemar informació NO PRIVADA.

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*