Smartphones i aules

El blog de Enrique Dans

smartphones-y-aulas-La-InformacionEm van cridar de la Informació just abans d’entrar en una classe – parlem deu minuts escassos i no vaig poder quedar-me ni amb el nom de la periodista que em va cridar, perdó per no citar-la) – per parlar sobre l’ús dels smartphones a l’educació, i la diferència d’actitud en el cas entre les comunitats autònomes espanyoles entre aquelles que s’obstinaven en la seva prohibició costi el que costi enfront d’unes altres, com Catalunya, que recomanaven als professors que els integressin en el procés educatiu com a part de l’equipament tecnològic disponible. Ahir es va publicar una notícia, titulada “Els smartphones poden arribar a ser un aliat a les aules“, en la qual em citen breument.
Les poques mires d’els qui es queden amb la imatge d’una classe inmanejable amb tots els nens alhora parlant per WhatsApp i sense parar esment al professor em sembla al·lucinant: tractar d’analitzar l’ús d’una potentíssima eina tecnològica sense plantejar-se que l’escenari, el tipus d’educació i les metodologies han de canviar per adaptar-se als temps és el tipus d’actitud que, de ser generalitzada, impediria completament tot tipus de progrés i evolució.  El smartphone és una absoluta revolució: una revolució que, mentre demanem més ordinadors a les aules, ha arribat i ha posat un potent ordinador en la butxaca de tots els alumnes. Que hi hagi educadors, pares o polítics que es neguin a veure les possibilitats d’alguna cosa així, i s’obstinin a “prohibir per decret”, a tractar de perpetuar les seves metodologies costi el que costi quan resulta més que evident que precisament és la metodologia – tota la metodologia – la que ha de canviar per adaptar-se a semblant revolució és alguna cosa que em fa replantejar-me la meva fe en la raça humana.
Pensar en el smartphone simplement com un “afegit”, “deixat caure” sense més en aules amb la mateixa metodologia que utilitzem avui resulta completament absurd. Pensar que és que “els nens es distreuen”, com si no es distraguessin dibuixant o mirant per la finestra francament, espanta. El que clarament cal fer és redissenyar completament el procés educatiu, retirar d’ell tota aquesta palesa inutilitat memorística que porten a concentrar-se en l’aprenentatge per repetició de les meves coses que estan totes a l’abast d’una cerca a la xarxa, i centrar-se a educar fent ús del recurs més poderós, de la biblioteca de coneixement més gran que la humanitat ha estat capaç de crear des que el món és món. Convertir al professor en supernodo en una xarxa que ensenya a buscar, a qualificar, a recopilar i a verificar informació, que tracta de fer que l’alumne prengui les regnes de la seva pròpia necessitat d’informació, que participi de manera activa no solament buscant, sinó també construint i creant amb eines de tot tipus, que canvien a gran velocitat i estan subjectes a tot tipus de dinàmiques. Un enfocament que no es centri en les eines, que van, vénen i evolucionen constantment, sinó en la metodologia. Apps? Eines propietàries? Per qui, havent-hi eines obertes? El coneixement és obert i està a la xarxa, les eines també han d’evolucionar de la mateixa manera. Un procés que no degrada al professor, però que tampoc degrada als alumnes com ho fa la metodologia actual.
Si algú vol repensar de debò l’educació per adaptar-la a l’entorn social i tecnològic en què vivim, per favor, que ho digui. Estem parlant, en gran manera, de la competitivitat futura d’aquest país.

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*