Entrades

No tinc temps

Per Catherine L’Ecuyer

Una de les queixes que sentim molt és “no tinc temps”. Aquesta expressió, sempre m’ha deixat perplexa. Reconec haver-la utilitzat moltes vegades, però sempre m’ha deixat una sensació d’ autoengany en utilitzar-la. Tots tenim la mateixa quantitat de temps: 24 hores al dia, ni més ni menys. Cadascun organitza i reparteix segons les necessitats que reclamen la nostra naturalesa (dormir, menjar, per exemple) i segons les obligacions que  lliurement ha assumit (treball, família, parella, oci, televisió, nens, esport, etc.). El que és absurd és desitjar tenir més temps. El que hem de desitjar, és trobar el temps per a les coses essencials. I això, com es fa?.

Primer, tenint molt clar quines són les coses essencials i excel·lents en les nostres vides i aprofundir en elles. Per exemple, els nostres fills necessiten hores i hores amb nosaltres. I aquestes hores, no podem arrabassar-les-hi pensant que uns minuts de temps de “qualitat” ho solucionen tot. Podem provar-ho amb els nostres caps, dient-los que de sobte se’ns ha ocorregut que podíem fer nostres 4, 8 o 12 hores de treball diari en mitja hora “de qualitat”. A veure amb quina cara d’incredulitat ens miraran!

Segon, gastant menys per poder permetre’ns treballar menys hores. Per a la gran majoria de la població -amb excepció potser d’alguns rics com per exemple la Duquessa d’Alba o Bill Gates-, temps i diners són variables inversament proporcionals: a més diners menys temps i a menys diners més temps. Conclusió: per tenir més temps, hem de poder permetre’ns treballar menys. Per poder permetre’ns treballar menys, hem de gastar menys. Com s’aconsegueix gastar menys? Començant per prescindir del prescindible. És curiós que si ens deixéssim anar, ens passaríem la vida gastant en el que no necessitem per impressionar a gent que no coneixem i que tampoc ens importa.

Read more

La conciliació

Per Maite Marín

La conciliació és cosa de tres: treballador, empresa i administració. Sense la participació de tots és impossible la conciliació. Cal trobar solucions que no sobrecarreguin a cap de les parts però que ajudin a complir els objectius de cadascuna.

Han de ser solucions realistes i sortir del tòpic de semblar-nos a Europa quan la situació social, econòmica i laboral és totalment diferent.

La conciliació es fa necessària arran d’un canvi que normalment és l‘arribada dels fills o per haver de responsabilitzar-se d’un familiar dependent que impliqui una atenció diària.

Com a mare vull donar el millor als meus fills,i no em refereixo a estar les 24 hores amb ells, ja que com a persona també vull realitzar-me professionalment i m’agrada la meva feina i evidentment, com poder donar als meus fills el que vull si no se com finançar-ho? . Com treballadora és el meu deure que la meva empresa funcioni i per descomptat és el meu objectiu que sigui rentable, ja que quan més ho sigui, més estable serà la meva situació laboral.

Tenir fills és un bé social i a part d’augmentar la població i tot el que això implica en el sentit de  ajudar a mantenir el sistema de pensions actual, també com a persona adquireixes una experiència de responsabilitat, lideratge, capacitat d’atenció i de poder fer més d’una cosa al mateix temps que en la vida laboral t’ajuda a afrontar millor els reptes del dia a dia. Però L’angoixa de no arribar a tot: treball, família, llar ens ennuvola els sentits i fa que no puguem estar al 100% enlloc.

Cal donar suport a les mares perquè són el  el nucli de les famílies. Algú s’ha plantejat que passaria si una dona deixés de fer tot el que fa? L’Estat hauria de fer front a tot això i la despesa social no ho suportaria.

Tot i ser molt difícil conciliar moltes mares ho aconsegueixen gràcies a la família (avis i oncles que porten, recullen o tenen cura dels nens en la nostra absència) o a cop de talonari. Però de vegades ni tan sols així se’ls pot atendre.

Read more