Entrades

Això dels sexes

Ens han fet arribar aquest post de Leopoldo Abadia. La veritat és que de vegades els governs es fiquen en tot fins a decidir quin és la millor educació per als fills. Des d’aquesta finestra sempre hem defensat que mares i pares som els millors educadors dels nostres fills i ningú pot substituir-nos. Us recomanem doncs, el post que amb molta gràcia sap expressar el que de debò volem els pares.

esto-de-los-sexos

No acabo d’entendre aquests embolics polítics que s’organitzen en nom de la llibertat per perseguir als pares que prefereixen que hi hagi col·legis per a noies i col·legis per a nois

A casa meva celebrem els Reis amb magnificència. Nens i grans, fen fila, darrere meu, fins a una habitació on se suposa que han deixat els regals. Habitació on s’ha posat cava i torró per als Reis, aigua i pinso per als camells, perquè cal tractar amb delicadesa a aquests personatges que han vingut de tan lluny per fer-nos feliços. (No afegeixo “amb la qual està caient”, perquè espatllaria el paràgraf).
Tots els anys, el mateix ritus. Primer dic que ha fet fred aquesta nit i que segurament no han vingut. Tan bon punt, com no han vingut, no fa falta obrir la porta; després no trobo les claus, després la clau no obre…I els noiets, i els grans, cada vegada més nerviosos. Al final, s’obre la porta i la bogeria! Cadascun a la recerca de la seva sabata, perquè els posem el vespre per facilitar el treball dels Reis.
Joguines i joguines per a les criatures. I roba, que cadascun em va ensenyant. “Avi, t’agrada?”. I jo penso: “No em va a agradar, amb aquesta cara d’il·lusió que poses!”.
Curiosament, faig un repàs. La meva néta María s’ha vestit de pirata, amb un mocador en el cap i una faldilla de coloraines. L’Íñigo, un nét, comença a jugar amb un camió. La Carmen es prova uns pantalons que fan joc amb un mocador que es posa al coll amb molta gràcia femenina… Pedro, Poldi i Pepe, entusiasmats amb un joc de ‘Star Wars’, on per cert, apareixen uns éssers lletgíssims i estranyíssims, però allà ells.
En arribar aquí, quan estic en ple atac d’entusiasme orgullós, perquè tots aquells són Abadies, recordo que fa uns dies vaig veure a la tele a una senyora, autodenominada “assessora pedagògica”, que, partint sens dubte de la teoria que diu que Déu ens va fer a tots homosexuals i que després triem, recomanava les joguines monosexe, o així. Nines per a nois, tancs per a noies. Sembla que així podrem triar millor. A mi m’agafa tarda, perquè si ara decideixo ser senyora, no sé quin podria ser el meu futur.
Em passa amb freqüència. Sento una cosa i empalmo amb una altra més o menys relacionada. Avui m’he acordat d’algú que va dir: “Al meu poble, tots som molt mascles”. Un vell amb boina i un escuradents en la boca li va mirar amb cara de menyspreu i li va contestar: “Doncs al meu poble, la meitat mascles i la meitat femelles. I ens ho passem molt bé”.

 

Pot ser que sigui la crisi econòmica que ens segueix portant pel carrer de l’amargor la que faciliti que hi hagi cantamañanas dient autèntiques estupideses que serveixin perquè la gent es distregui discutint. I com ens sobra temps perquè el fonamental, l’important i l’urgent ja està fet, en comptes d’elucubrar sobre el sexe dels àngels, elucubrem sobre el nostre.
Com a conseqüència de ser tots iguals, o encarreguem els fills a Amazon perquè ens els lliuri amb drones amb dret a retornar-los si no vénen amb garantia, o demanem a l’Índia i a Xina que ens els manin, a ports pagats, la qual cosa abans es deien homes del sexe masculí i dones del sexe femení, per poder cobrir les pensions dels antics ancians del sm i ancianes del sf. (He posat abreviatures per no repetir el dels sexes).
A Washington n’hi ha prou amb declarar la pròpia identitat de gènere amb la qual un desitja ser reconegut, per poder usar serveis que abans estaven separats
L’estupidesa no està concentrada en un sol país. Sembla una pandèmia. I, com sempre, quan les ‘pandemiades’ es diuen en anglès, són respectades religiosament, encara que els respectadors no creen en Déu.
Dic això perquè acabo de llegir en un periòdic americà que a Washington, des d’ara, n’hi ha prou amb declarar la pròpia identitat de gènere amb la qual un desitja ser reconegut, per poder usar serveis públics que abans estaven separats per a homes i dones per raons òbvies.
Les empreses amb més de vuit empleats i tots els establiments públics -col·legis, gimnasos, restaurants…- estan obligats a adaptar-se a les noves ‘cambres de bany transgènere’.
Concretant. Si un home demana ser tractat com una dona, tindrà dret a usar vestuaris i dutxes femenines, i a rebre el tractament de ‘senyora’ o ‘senyoreta’ en restaurants i tendes, sota l’advertiment de multes importants per els qui no respectin aquest nou dret.
En un col·legi, per exemple, si una noia s’oposa a compartir el vestuari i la dutxa amb un noi que es declara noia, serà ella -i no el noi amb conflicte d’identitat- qui serà apartada de la resta de les seves companyes per usar una cambra sexualment neutra que el col·legi haurà de condicionar per a aquests casos. (En una empresa en la qual vaig fer una consulta fa molts anys, en els lavabos d’homes hi havia un per a ‘Enginyers’ i un altre per a ‘Perits’. Ara, amb el dels nous sexes, seria molt més complicat).
Allò de ‘stultorum sunt plena omnia’, “tot està ple de necis”, que va dir Ciceró abans de Crist, caldria posar-ho en moltes places de ciutats importants: Nova York, Delhi, Washington, Madrid, Houston, Barcelona… A “Sant Quirico”, no, perquè aquí, gràcies a Déu, encara abunda el sentit comú.
Això de l’educació no diferenciada i diferenciada és opinable. El que no és opinable és que el Govern em llevi la llibertat d’educar als meus fills com consideri

 

Homes i dones, diferents. Nois i noies, diferents. Per aquest motiu no acabo d’entendre aquests embolics polítics que s’organitzen en nom de la llibertat per perseguir als pares que prefereixen que hi hagi col·legis per a noies i col·legis per a nois. Jo solament els recomanaria que els posessin propers, donada la meva experiència en el Col·legi del Salvador, que estava en Mola 1, al costat del Col·legi del Sagrat Cor, en Mola 3, on anava una noia molt maca de la qual em vaig enamorar i amb la qual em vaig casar, fa 58 anys. Ella venia d’un col·legi per a noies i jo, d’un col·legi per a nois. I, sense cap complex ni cap trauma i sense cap sentit de discriminació, “ens agradem”, precisament perquè érem diferents i ens havien educat de diferent manera.
Però, al cap i a la fi, això de l’educació no diferenciada i de la diferenciada és opinable. El que no és opinable és que un Govern em llevi la llibertat d’educar als meus fills com jo consideri convenient, sigui en la religió catòlica o en el marxisme-leninisme. O junts noies i nois o separats, com jo vulgui.
Recordant, una vegada més -i van moltes-, que l’educació és responsabilitat única i exclusiva dels pares i que els pares tenen el dret -i el deure, però avui poso l’accent en el dret- d’educar als fills com ells vulguin i no com vulgui el ministre d’Educació de torn, que, a aquests efectes, és un personatge absolutament secundari, o terciari. En aquest Govern, o en el següent.
PS

  1. Ara que ho penso: no sé si el de la “assessora pedagògica” va ser una innocentada. No ho he volgut comprovar perquè ja tenia escrit l’article i, a més, fa temps que volia tocar aquest tema tan pintoresc.
  2. Els col·legis de Saragossa estaven en l’avinguda del General Mola, el ‘Director’, que va donar el cop d’estat abans que Franco s’unís. L’avinguda, ara, es diu Sagasta, però m’ha semblat més correcte posar el nom original. No hi ha hagut cap intenció polític-anyorativa d’uns altres temps.

Patis sense llibertat

El Govern pensa colar-se en els esplais infantils per a decidir a què i com van a jugar els nens espanyols


Read more