Entrades

Discapacitat i societat davant la inclusió

Ja de tornada de setmana santa ens trobem aquest post del wordpress: A la immensa minoria – Malalties rares i sense diagnòstic de Claudia Bellido. “Tots som únics, diferents i excepcionals”: hem de reflexionar com aquesta diferència ens enriqueix i ens fa millors. Al post s’explica que “l’inconformisme demana una revolució” i guanyant petites batalles tantes mares i pares lluiten pel seu compte, sense descans, dia a dia. Un petit homenatge a aquestes famílies.
firefly2-miguel-menorcaLlegeixo i llegeixo sobre inclusió i sempre m’ocorre igual, amb freqüència acabo amb una sensació agredolça i certa impotència perquè tot em sembla molt teòric i poc pràctic. Molt bonic però distant, gairebé es diria inexistent. El missatge no arriba, no cala, cau per fora; qüestió de forma, crec. I, quan entrem en el terreny polític-administratiu, ja no diguem, llavors es perden les formes, perquè costa ben poc vendre esperances amb demagògia.

L’oportunisme barat sempre troba compradors de bona fe que després es donen de cara amb les retallades. Passada la campanya electoral, les rebaixes no triguen a arribar. I és que molts líders només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. Aquí sí que expliquem, que curiós!, i en nombre gens menyspreable. El de sempre, la foto i el vot.

Molt aviat entens que estàs sol i has d’escriure la teva història, no hi ha una altra. Així, tantes i tantes fundacions amb nom propi que viuen contra rellotge per trobar una mica de llum al final del túnel. Comences de zero, des de baix, en el teu entorn, i a poc a poc tendeixes xarxes, socials o del tipus que siguin. De seguida, alguna cosa es mou al teu al voltant, com els cercles concèntrics de l’ona expansiva en l’aigua. N’hi ha prou amb llançar una petita pedra i la superfície tranquil·la respon. Després, no estem tan sols. VIUEN!
Donar un petit pas és com un gra de sorra en una platja però menys és res. I tenim tants fronts oberts… que ja val la pena. Per descomptat que l’inconformisme et demana una revolució ja, aquí i ara, per canviar una mica el món. És la nostra guerra, sí, ens ha tocat lluitar. I clar que es guanyen batalles! No dic el contrari, encara que de vegades tinguis ganes de tirar la tovallola, o millor, de tirar-la-hi a més d’un a la cara. Aquests moments…

No obstant això, cal dosificar energies i emprar-les solament al moment adequat. Convé esplaiar-se però no desgastar-se, ser realistes i deixar-se de miratges, desenganxar d’un món feliç i aterrar aquí, que tampoc està tan malament. Per començar, posar els peus a terra: anar pas a pas, mirar només on col·loques el peu i anar pujant. Encara que t’arrosseguis, no et sostinguis, et trontollis o fins i tot caiguis mil vegades o més; ja arribarem, temps al temps que el cim espera. Hem après a no mirar el rellotge i a donar les voltes que siguin necessàries per evitar barreres. Pel camí sempre hi ha petites metes que aconsegueixen grans somriures, moments plens de felicitat. I aquí cal agarrar-se, a aquests bons companys de viatge. Que n’hi ha. La resta, anècdotes.
El primer que un es pregunta és per què inclusió?, o per què se’m va excloure perquè ara hagi de treballar-me la re-inclusió? Un discurs injust que no s’entén, o et porta a l’endevinalla de “què va ser primer, l’ou o la gallina?”. Vas estar dins en algun moment? Quan i per què vas deixar de ser un dels nostres? Vas perdre definició fins a esborrar-te i ser invisible?

Potser cal començar parlant d’exclusió. Per què excloem el diferent si tots som diversos i excepcionals? O quan començo a ser realment diferent? El barem, el límit, el grau, la rasadora… a qui correspon? La tendència a l’estàndard ha existit sempre, com també a assenyalar la diferència per molt que no hi hagi dos iguals. Aquí està el temor al desconegut, la falta d’informació i, moltes vegades, de formació. Per no parlar de civisme, ciutadania, valors i tantes altres coses que ens omplen la boca. En el fons, assignatures pendents de la societat. I no parlo dels nens, tampoc assenyalo a educadors i/o pares, sinó dels adults, de tots nosaltres que estem darrere. I amb ús de raó, per dir alguna cosa.
I torna a les paraules carregades de bones intencions que les hi porta el vent, magnífiques raons sense rastre d’obra. De nou entrem en bucle i no arrenquem. És més, ens quedem enrocats en una espècie de melangia recurrent que parla de temps passats millors però no resol gens. L’eterna cançó. Tenim entre mans un gran present; si no ens agrada, anem a canviar-ho entre tots perquè, junts, sí que podem. I no és un eslògan polític, és veritat.