Entrades

Programació i educació

Aquesta setmana volem recomanar-vos aquest post del blog d’Enrique Dans. No ens cansem de dir que estan canviant les professions i la forma d’aprendre a realitzar-les. Hem d’orientar als nostres fills a arribar a aquests nous treballs i preparar-los per als canvis que ja estan arribant

Kids-codingHo ha dit Tim Cook, entrevistat per Neelie Kroes en Startup Fest Europe, i estic completa i radicalment d’acord:
I do think coding is as important – if not habiti important – as the second language that most people learn in today’s world (…) I would go in and make coding a requirement starting at the fourth or fifth grade, and I would build on that year after year after year… I think we’re doing our kids a disservice if we’re not teaching them and introducing them in that way.”
(Crec que la programació és tan important – si no més – que el segon idioma que la majoria de les persones aprenen actualment (…) M’agradaria convertir la programació en un requisit obligatori començant al quart o cinquè grau, i seguir construint a partir d’aquest any, any rere any… Crec que estem fent un flac favor als nostres fills si no els ensenyem i iniciem en aquest sentit.”)
Vivim temps d’intens canvi: en menys d’una dècada, és molt possible que hagi canviat dràsticament el concepte de treball, que moltes persones es dediquin a professions que avui ni tan sols existeixen, i que estiguem a tot moment completament envoltats d’objectes programables. En aquest context, saber programar serà una autèntica lingua franca, pràcticament una necessitat, una forma de relacionar-nos amb el mitjà en què vivim, una forma d’intercanviar informació de manera permanent entre nosaltres i amb les màquines.
Preparar als nostres fills per a aquests canvis és, segurament, la major preocupació que hauríem de tenir com a pares i com a societat.
Pots veure el vídeo de l’entrevista, les declaracions citades estan més aviat al final, en el minut 31:58:


La Computer Science Education Coalition nord-americana, un conjunt de companyies i ONGs que tracten d’incrementar les oportunitats per a l’educació en tecnologia en col·legis dels Estats Units, està sol·licitant al Congrés una dotació de 250 milions de dòlars per tractar de mantenir la competitivitat del país gràcies als esforços en educació. A Europa, la pròpia Neelie Kroes ha signat un “CodePact manifesto“ amb Microsoft amb la finalitat d’ensenyar programació a més de quatre-cents mil nens i facilitar a la indústria tecnològica que “trobi el talent que necessita”.
Sigui per “ajudar a les empreses a trobar el talent que necessiten” (un enfocament que em sembla àmpliament criticable), sigui per iniciativa pública, sigui per iniciativa privada o sigui el que sigui, la idea d’ensenyar als nens a programar i a entendre la tecnologia que manegen en la seva vida quotidiana com a part de l’educació reglada em sembla absolutament fonamental, i cada dia més apressant.

 

Discapacitat i societat davant la inclusió

Ja de tornada de setmana santa ens trobem aquest post del wordpress: A la immensa minoria – Malalties rares i sense diagnòstic de Claudia Bellido. “Tots som únics, diferents i excepcionals”: hem de reflexionar com aquesta diferència ens enriqueix i ens fa millors. Al post s’explica que “l’inconformisme demana una revolució” i guanyant petites batalles tantes mares i pares lluiten pel seu compte, sense descans, dia a dia. Un petit homenatge a aquestes famílies.
firefly2-miguel-menorcaLlegeixo i llegeixo sobre inclusió i sempre m’ocorre igual, amb freqüència acabo amb una sensació agredolça i certa impotència perquè tot em sembla molt teòric i poc pràctic. Molt bonic però distant, gairebé es diria inexistent. El missatge no arriba, no cala, cau per fora; qüestió de forma, crec. I, quan entrem en el terreny polític-administratiu, ja no diguem, llavors es perden les formes, perquè costa ben poc vendre esperances amb demagògia.

L’oportunisme barat sempre troba compradors de bona fe que després es donen de cara amb les retallades. Passada la campanya electoral, les rebaixes no triguen a arribar. I és que molts líders només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. Aquí sí que expliquem, que curiós!, i en nombre gens menyspreable. El de sempre, la foto i el vot.

Molt aviat entens que estàs sol i has d’escriure la teva història, no hi ha una altra. Així, tantes i tantes fundacions amb nom propi que viuen contra rellotge per trobar una mica de llum al final del túnel. Comences de zero, des de baix, en el teu entorn, i a poc a poc tendeixes xarxes, socials o del tipus que siguin. De seguida, alguna cosa es mou al teu al voltant, com els cercles concèntrics de l’ona expansiva en l’aigua. N’hi ha prou amb llançar una petita pedra i la superfície tranquil·la respon. Després, no estem tan sols. VIUEN!
Donar un petit pas és com un gra de sorra en una platja però menys és res. I tenim tants fronts oberts… que ja val la pena. Per descomptat que l’inconformisme et demana una revolució ja, aquí i ara, per canviar una mica el món. És la nostra guerra, sí, ens ha tocat lluitar. I clar que es guanyen batalles! No dic el contrari, encara que de vegades tinguis ganes de tirar la tovallola, o millor, de tirar-la-hi a més d’un a la cara. Aquests moments…

No obstant això, cal dosificar energies i emprar-les solament al moment adequat. Convé esplaiar-se però no desgastar-se, ser realistes i deixar-se de miratges, desenganxar d’un món feliç i aterrar aquí, que tampoc està tan malament. Per començar, posar els peus a terra: anar pas a pas, mirar només on col·loques el peu i anar pujant. Encara que t’arrosseguis, no et sostinguis, et trontollis o fins i tot caiguis mil vegades o més; ja arribarem, temps al temps que el cim espera. Hem après a no mirar el rellotge i a donar les voltes que siguin necessàries per evitar barreres. Pel camí sempre hi ha petites metes que aconsegueixen grans somriures, moments plens de felicitat. I aquí cal agarrar-se, a aquests bons companys de viatge. Que n’hi ha. La resta, anècdotes.
El primer que un es pregunta és per què inclusió?, o per què se’m va excloure perquè ara hagi de treballar-me la re-inclusió? Un discurs injust que no s’entén, o et porta a l’endevinalla de “què va ser primer, l’ou o la gallina?”. Vas estar dins en algun moment? Quan i per què vas deixar de ser un dels nostres? Vas perdre definició fins a esborrar-te i ser invisible?

Potser cal començar parlant d’exclusió. Per què excloem el diferent si tots som diversos i excepcionals? O quan començo a ser realment diferent? El barem, el límit, el grau, la rasadora… a qui correspon? La tendència a l’estàndard ha existit sempre, com també a assenyalar la diferència per molt que no hi hagi dos iguals. Aquí està el temor al desconegut, la falta d’informació i, moltes vegades, de formació. Per no parlar de civisme, ciutadania, valors i tantes altres coses que ens omplen la boca. En el fons, assignatures pendents de la societat. I no parlo dels nens, tampoc assenyalo a educadors i/o pares, sinó dels adults, de tots nosaltres que estem darrere. I amb ús de raó, per dir alguna cosa.
I torna a les paraules carregades de bones intencions que les hi porta el vent, magnífiques raons sense rastre d’obra. De nou entrem en bucle i no arrenquem. És més, ens quedem enrocats en una espècie de melangia recurrent que parla de temps passats millors però no resol gens. L’eterna cançó. Tenim entre mans un gran present; si no ens agrada, anem a canviar-ho entre tots perquè, junts, sí que podem. I no és un eslògan polític, és veritat.

Para què volen saber les calories dels menjars que apareixen en les meves fotos?

mobile photo of food

És important conèixer les noves aplicacions que van sorgint, però més interessant és de cara a l’educació dels nostres fills, preguntar-nos i preguntar-los per les implicacions que poden tenir aquestes aplicacions. Aquest de post de Kids and teens online ens planteja un exercici molt saludable.

Fa poc hem conegut que Google està treballant sobre una aplicació denominada: Im2Calories, que el seu objectiu és determinar les calories dels aliments que apareixen en les fotografies que pengem a internet. Són moltes les persones que fotografien amb freqüència els plats de menjar que consumeixen, o publiquen fotos quan es troben en restaurants o celebracions. Doncs bé, aquesta eina els permetrà tenir informació sobre la ingesta calòrica que realitzen. Però… Solament a ells?
Tal com es publica a Popular Science, el sistema mesura la mida de cada peça de menjar establint una relació amb la mida del plat, i és capaç d’analitzar les salses i condiments que hi ha en el mateix. Encara no està perfeccionat, però per al seu desenvolupament s’estan desenvolupant algorismes d’aprenentatge profund, que combinen l’anàlisi visual amb el reconeixement de patrons.
Les primeres proves van ser presentades en públic durant l’última fira d’intel·ligència artificial realitzada a Boston. La idea sembla ser oferir-la com una eina per ajudar a les persones a identificar i comptabilitzar el nombre aproximat de calories dels plats que consumeixen, i fins i tot permetre’ls confeccionar una espècie de diari dels seus menjars. Però, evidentment, no podem evitar preguntar-nos si solament l’usuari tindrà accés a aquesta informació. Com tots sabem, res és gratis a internet, i si una gran empresa desenvolupa una eina en la qual s’inverteixen molts recursos és perquè va a obtenir algun tipus de benefici… o no? Les aplicacions, correus, etc., que utilitzem a internet, normalment obtenen grans beneficis a partir de la publicitat, i de la cessió que fem de les nostres dades personals.
Doncs bé, en les formacions per a alumnes/as de la E.S.O. que vaig realitzar la setmana passada, vaig comentar l’existència d’aquesta aplicació experimental, per treballar amb ells una mica el sentit crític a internet. Després d’una breu exposició, un alumne de seguida va preguntar: “I de què els serveix saber les calories de les coses que mengem?”. Com alguns dels seus companys/as van començar a aixecar la mà, vaig decidir plantejar-ho com una pregunta a debatre: “Com es podria treure benefici d’una aplicació així? Para qui podria ser interessant la informació obtinguda?”
Després de deixar-los uns minuts de reflexió, les respostes van començar a sorgir a borbollons. Enumero algunes d’elles:
“Podrien ser dades molt interessants per a una empresa de menjar escombraria, per saber si som bons clients potencials, o per enviar-nos ofertes, oferir-nos promocions…”
• “Per a empreses de roba… Podrien saber si som usuaris, actuals o futurs, de talles grans…”
• “Per a empreses de segurs metges privats… podrien saber si som propensos a desenvolupar nivells alts de sucre… o de colesterol… i si els anem a acabar sortint molt cars”.
• “Per a empreses d’assegurances en general… estaria ben conèixer aquesta informació abans de fer-te una assegurança de vida…”
• “També seria interessant per a un banc, abans de donar-te un crèdit a 30 anys…”
• “Per a gimnasos, empreses de roba esportiva, etc… podrien veure si la nostra dieta és molt saludable, i així veure que som persones preocupades pel nostre cos…”
• “Per a laboratoris de medicina, que podrien oferir-nos productes per regular el colesterol…”
• “Per oferir-nos mètodes, llibres o sistemes per aprimar…”
Etc., etc.
Crec que és important no només procurar que els adolescents es facin preguntes, sinó també que busquin ells mateixos les respostes. És molt satisfactori veure com reaccionen, com analitzen, aprofundeixen i desenvolupen el seu sentit crític. Necessitem joves que no siguin mers consumidors de tecnologia, sinó que desenvolupin un paper actiu a la xarxa, generin els seus propis continguts, creuen… I també que siguin capaços de ser crítics, d’anticipar-se a les intencions d’uns altres, i de prendre per tant decisions més lliures i conscients.

Sobre Im2Calories: http://www.popsci.com/google-using-ai-count-calories-food-photos

El Petit Príncep: “L’essencial és invisible als ulls”

Ens sembla interessant recomanar aquest post de Mundo de Mamá en el qual ens parlen del llibre  “El Petit Príncep” de Antoine de Saint-Exupéry que pot fer que un nen impulsi el seu gust per la lectura. 

el-principito“No es veu bé sinó amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.” i mentre deia això vaig mirar a a la meva filla de 6 anys, amb el seu rostre il·luminat pel reflex de la pantalla gran, els seus ulls grans i brillants, asseguda al fil de la butaca al costat d’una dels seves millors amigues i completament abstreta pel diàleg i la pel·lícula; mentrestant, jo convertia en realitat un d’aquests moments que sempre vaig somiar quan ni tan sols era mamà: portar a les meves filles juntes al cinema.
Vam anar a veure el “remake” del llibre El Petit Príncep, sortida per partida doble doncs era la primera vegada que portàvem a la meva filla petita al cinema i que la meva filla major convidava a una de les seves millors amigues a passar una tarda de dissabte amb la nostra família.
De nena mai em va emocionar llegir llibres, segurament en el col·legi mai vaig passar de la meitat de molts però a través de les meves filles he après a llegir de nou i descobrir la màgia de la lectura; vaig despertar tants sentiments en mi i El Petit Príncep, que fa un temps es va convertir en el meu llibre favorit. Haver-ho representat en cinema i d’una forma bastant apegada al llibre original, va fer que molts nens també despertessin l’interès en aquest clàssic que per si no sabien, és el llibre de gènere literari de tipus novel·la infantil, més vegades traduït al món.
“Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als mercaders. Però com no existeixen mercaders d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!”
L’amistat, un valor tan difícil de trobar, cuidar i conservar. La pel·lícula gira entorn a una petita nena de també 6 anys d’edat, igual que la meva filla gran, qui descobreix a través del seu veí el veritable sentit de romandre amb ànima de nens i mantenir-nos el més distant possible a la vida monòtonament rutinària i desperta l’empatia al costat de la capacitat de sorpresa en la nostra vida. Tant què reflexionar, tant que fins a la meva filla de 6 anys la va fer plorar un parell de vegades i qüestionar-se sobre el buit existencial que una persona et deixa quan es va, quan tens un millor amic, quan inverteixes el teu temps en les persones o els moments i no en les coses.
Tantes lliçons dins d’un llibre tan petit: la veritable amistat, la qualitat de temps, les relacions, la vanitat, l’empatia, la noblesa… Un llibre inspirat en la meva terra: Guatemala. Expliquen que quan el va crear el seu autor -l’escriptor i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry (1900–1944)-, va ser inspirat aquí en la nostra pàtria, que ell anava rumb a la terra de la seva promesa a El Salvador, i que va haver de fer una parada per Guatemala perquè el seu avió venia fallant, en aterrar va tenir un accident que el va portar a refer en Antiga Guatemala, ciutat que el va inspirar per escriure sobre l’Asteroide B612: tres volcans, un d’ells inactiu -el d’Aigua-, arbres que creixen enormement creant catàstrofes -la Ceiba- i la seva inspiradora rosa, com les quals es conreen a la nostra terra freda de Sacatepéquez. Una serp que s’empassa un mamut, inspirada en el Turó d’Or de Atitlán.
Un llibre enriquidor, clàssic, necessari, indispensable en la cultura general d’un nen i la família, perquè la lectura i la fantasia que ve amb aquests s’hereta per tradició de papàs a fills. Si prefereixen el cinema, vegin la pel·lícula però no deixin de conèixer un llibre que com a mi, pot ser que els canviï el gust per la lectura, o fins i tot la forma de veure o viure la vida.

“Si tens un smartphone no tens llibertat”…

Ens sembla molt interessant aquesta reflexió publicada en un post de Kids and teens online. És important plantejar-nos que representen els mitjans de comunicació per a nosaltres i per als nostres fills i reflexionar sobre la llibertat que suposen i el temps que invertim en ells.

smartphone
Al principi pogués semblar que aquestes paraules han estat pronunciades per algun tecnófob, que considera que les noves tecnologies ens estan convertint en esclaus i estan acabant amb la nostra privadesa. Però no és així. Són paraules del President de Telefònica en la passada junta d’accionistes, una de les principals empreses de telecomunicacions del món.
Com a President, César Alierta ha afirmat que prefereix tenir un mòbil que sigui “una carraca”, a tenir un smartphone i “perdre la llibertat”, afegint que qui disposa d’un d’aquests aparells ha posat la seva informació en mans d’empreses que: “No inverteixen un euro i coneixen la vida de totes les persones i les administracions públiques”, referint-se directament a entitats com Google, Apple i Facebook.
La veritat és que les seves paraules han cridat l’atenció en haver estat pronunciades per algú amb el seu càrrec, però ningú ha criticat el contingut de les mateixes. I la veritat és que personalment considero molt satisfactori que algú, que dirigeix una empresa de telecomunicacions, ressalti la falta de privadesa i llibertat que pot derivar-se de la cessió de tantes dades de la nostra vida a empreses de tot el món. Les seves paraules són una trucada d’atenció per a navegants (encara que no vaig a entrar a valorar el context i objectiu amb el qual van ser pronunciades).
No obstant això, crec que no hem de quedar-nos aquí. Són paraules molt categòriques, però no afronten realment la qüestió. Hem d’anar més lluny. Molts pares i mares, i alguns usuaris, poguessin deduir d’aquestes paraules que com més antic sigui el terminal que utilitzes més llibertat tens, i que qui té un telèfon intel·ligent d’última generació realment té compromesa la seva llibertat… I la veritat és que això no és exactament així.

 

Recordo perfectament als adolescents amb els quals treballo quan assenyalen que els seus mòbils els fan “més lliures”. Recordo en concret a un d’ells, que afirma que abans de tenir mòbil passava moltes més hores a casa pegat a l’ordinador per xatejar amb els seus amics. Ara que porta la connexió en la butxaca, i sap que pot estar en contacte amb els altres des de qualsevol lloc i a qualsevol moment, surt molt més que abans. Per als adolescents, com he explicat ja en diversos articles, això és el més important durant l’etapa que estan vivint. Algunes persones diuen que per culpa delsmartphone ara estan “disponibles”, localitzables i treballant durant la major part del dia… però també conec altres persones que afirmen sense dubtar que gràcies al smartphone poden anar-se de vacances. Gràcies als miniordinadors que porten en la butxaca poden resoldre assumptes, si sorgeixen, que abans haguessin requerit de la seva presència física o els haguessin impedit directament sortir de la ciutat. L’experiència de cadascú serà diferent en aquest sentit. Per a alguns el mòbil ha estat un alliberament i per a uns altres suposa una esclavitud. Tampoc vaig a valorar-ho ara.

 

El que m’interessa assenyalar és que la nostra llibertat, i la dels nens i adolescents, depèn del paper que nosaltres adoptem, depèn del nostre sentit crític, de la informació que tinguem sobre com funcionen moltes empreses i de la formació que ens estiguin donant sobre aquest tema. Quan algú utilitza un smartphone pot decidir per a què ho utilitza. Ha de plantejar-se quines aplicacions es va a descarregar, si està acceptant condicions que permeten geolocalitzar a cada moment, per exemple, o si està utilitzant una xarxa social que ja li ha advertit que compartirà les seves dades amb altres empreses (sense ni tan sols dir-li amb quines empreses). Al meu entendre la llibertat l’obtenim si tenim informació. Estic d’acord amb Cessar Alierta si ens referim a persones que utilitzen els smartphones i les seves aplicacions sense coneixement previ. Però crec que és la falta d’informació la que els resta llibertat.
És a dir: crec que si ensenyem als més joves (i als adults) a manejar aquesta tecnologia amb coneixement de causa, la seva llibertat no es veurà tan minvada com pogués semblar. Quan saps què coses no has de manar per WhatsApp, què pot passar amb la informació que envies per SnapChat, o què pot fer Facebook amb les fotos que puges a la seva xarxa social, actues d’una altra manera. Quan saps què aplicacions no has de descarregar-te, o què succeirà si ho fas, canvia la teva forma d’utilitzar aquesta tecnologia. Quan saps com configurar la privadesa dels diferents serveis, i quines dades poden ser utilitzats i para quines, el teu sentit crític es multiplica exponencialment. I si no cuides llavors la teva informació i privadesa serà una decisió presa amb la llibertat que t’atorga el poder triar. És la informació i el coneixement la que ens dóna aquesta llibertat.
Si eduquem als més joves en l’ús de les noves tecnologies, i els donem la informació que haurien de tenir, estarem formant a nens i adolescents molt més crítics, i molt més lliures. Però en efecte, si posem a les seves mans el món dels smartphones i les aplicacions mòbils, les xarxes socials i els sistemes de missatgeria instantània, sense formar-los prèviament, estarem donant a lloc a persones molt menys lliures, amb la seva privadesa totalment compromesa, manejables i sense capacitat crítica. I això és alguna cosa que sí està a les nostres mans.

Nepal

Des del Sindicat de Pares sentim la devastació ocorreguda a Nepal i ens sensibilitzem amb tots els nens que s’han quedat sense família, sense casa i sense col·legi. Milers de nens porten cinc nits dormint a la intempèrie, morts de por i sense família.
Són 2,8 milions de nens segons UNICEF que necessiten ajuda vital, aigua potable i ajuda sanitària per frenar el risc de malalties.
També és important reconstruir els 5.000 col·legis devastats pel terratrèmol perquè la rutina escolar és el que millor pot retornar a la normalitat i a la seguretat a aquests nens.
Hem d’ajudar-los!!!!

Foto Reuters

nepal

Pornography and Kids- What To Do When, Not If, It Hits Home

La doctora Meg Meeker enfronta un tema important: que passa quan els nostres fills veuen pornografia en internet. Què hem de fer?.

contenido-inapropiado-300x200Dear Dr. Meg,

I’ve been fortunate enough to see you speak in person and also get your Facebook posts.   When what I relate below occurred, you were one of the first people I thought of to consult.

As background, I have an 8 year old son who I recently found out has seen some pornography on his iPod.  I think that it originally happened via a link he clicked on, and then kept seeing more stuff he was curious about.  In the site history this definitely happens repeatedly over a period of days and then appears to tail off.  It’s pretty explicit stuff.

Needless to say, I was very upset. I did manage to have a discussion with him in a very calm manner.  I don’t want to scare him or shame him or make him less open with me. However this clearly cannot happen anymore. This is not an acceptable thing in our household at all.   He said he did see stuff, that he did search for more after he’d seen it. When I asked how he learned of it, or why he did it, he said he didn’t know.  He does indicate by his action/demeanor that he had some idea it was wrong.   His iPod has been gone for a week now.

What would you recommend I do here? Obviously I can’t erase what he saw and don’t know exactly which things he looked at. I just know that when I flipped through the sites it was very explicit.  (Even though some sites were blocked by the parental protection on the iPod, not all got blocked).  He’s so young that I’m not sure how to handle this at all.

Signed,
Dawn

_____________________

Dear Dawn,

I’m sorry that this has happened to your son. We are indeed living in a world that doesn’t like children very much at all. Many parents want to shield their eyes from the ugly facts but the truth is, any time we put a device with internet access into the hands of children- regardless how conscientious those children are- ugly stuff chases them. Your letter is proof of that. So- parents, please pay attention here because the issue of pornography hits every home at some time or another.

Blame creators of pornography, not your child

First, when (not if) pornography finds your child, it is important to blame the producers of it not your child. If you respond with anger at the child, he will close down immediately and not tell you what he’s been seeing or hearing. This is very important because you want to keep him off the defense so he will remain open to talking with you now and in the future. The other reason that you want to direct your anger at producers of the vile material is to let your child know that you and he are a team. He must learn that you are there to help and protect him from those who want to hurt him, not to shame him.

Speak in simple terms

Second, it is important that you have a calm, rational but very serious talk with him. You must gear the discussion toward your child’s age and knowledge limits so that you don’t re-traumatize him. At age eight, he may just be learning about sexual intercourse but as far as other sex acts, they are completely foreign. So keep the discussion simple and don’t go into details about what he saw feeling that you have to explain what each one is. Often schools or parents want to dive into specifics too deeply with children and this can do more harm than good. Believe me, I feel strongly about children having accurate information, but the information must be age appropriate.

Tell him that Sex is good but pornography is bad

Third, it is more important to communicate to him your feelings on pornography and separate them from your feelings on sex. So, while you discuss pornography, make sure to let him know that it is bad but that sex is good. Then, you must tell him that sex is for adults and that healthy sex has very clear boundaries around it. It is made for a mother and a father to do when they are in love. Keep it that simple at age 8. I would say something like this:

“Johnny, I know that you have been seeing things on your IPad that are disturbing. Dad and I know about those things and I want you to realize that you can tell us about anything that you saw or ask any questions.”

At this point, he will probably say nothing because he will be embarrassed. Then continue, “It is very important to Dad and me that you understand that looking at men and women doing things without their clothes on is not a good thing to do because it is upsetting. Many older boys and girls look at pictures or videos of sex this and you will find this out as you get older. But it is very important that you understand it is very bad for you- no matter what age you are. It is normal for you to want to look because you are curious and we understand that. But you shouldn’t look because it makes you confused, upset and never helps you in any way. Does this make sense to you?”

Then I would give him a chance to talk. He may ask a question or two so give him time. If he asks a question, answer as simply as you can.

“I know that you understand what I’m saying because when you were looking at this pictures (videos, etc.) you felt curious but also kind of sick, didn’t you? That’s why we will have a strategy to keep you away from this. You are not bad son; you are just seeing things that bad people want you to see. So, we’re going to have to not allow you to be in the internet unless we are right in the room with you.”

He will protest or maybe cry, but stay strong. Reiterate to him that he is not the bad person- the film makers are and your job as a good Mom is to keep him away.

When he is older, and you decide to let him have access to the internet, remember this conversation and reopen the issue. Talk to him about how helpful but also how dangerous the internet can be. Then come up with a strategy to guard him.

Watch for signs of trauma

As days go by, watch him closely. Some boys are traumatized by pornography and have nightmares, sleep difficulties or can’t concentrate on schoolwork. If this is the case with your son, ask if he sees the pictures in his mind still. Some boys can have mini- PTSD syndromes from even watching scary or violent movies. The problem is, many don’t want to admit it to parents because they fear looking like “wimps.”

Keep the conversation going

I know this is hard but you, like every good parent, must be vigilant about watching what he is looking at and keep conversations about sex and pornography going. I have eBooks on how to talk to your kids about sex at any age (and keep sex positive) so take a look at those. Also, periodically ask if anyone has tried to send him pornography or if he has come across it- again not to accuse him but to help him. As he gets older it is very important that you tell him that he will struggle with feelings of wanting to look at pornography and tell him this is normal. Then tell him that he needs to work hard at avoiding it (even if his friends look at it) because it can be very damaging to him. If his dad (or other close male relative) is willing, have him talk with your son as he gets older about how to avoid pornography and why doing so is important.

Here’s the good news in all of this. Having this event forces you to learn to dialogue with your son about very sensitive issues. That’s a good thing because as uncomfortable as it is, this will help you become more comfortable talking about sex in the future and it will draw you closer together because of the open communication. You can do this.

Sincerely,

Dr. Meg

Els nens i la publicitat

La publicitat dissenyada per influir en els nens i en els adolescents és un tema que ens preocupa des de fa temps. Volem destacar aquest article d’Enrique Dans on es plantegen moltes preguntes sobre les quals hem de reflexionar.

 

kid-in-boxUn d’aquests casos interessants es mirin per on es mirin: deu organitzacions de consumidors i de protecció de la infància signen una petició que sol·licita a la Federal Trade Commission (FTC) que investigui a YouTube pel seu producte “YouTube Kids”, llançat el passat 23 de febrer, per contenir publicitat considerada inadequada per els mecanismes de barreja entre publicitat i continguts que utilitza per influenciar als nens.
La publicitat dissenyada per impactar en els nens és la base d’infinitat de canals infantils de televisió en països de tot el món. Salvant determinades accions destinades a evitar enganys, a mostrar joguines volant quan en realitat no volen o grans lots de productes que en realitat no vénen inclosos en el preu, tractar d’influenciar als nens perquè demanin determinats productes als seus pares és una pràctica perfectament habitual a tot el món. La queixa de les associacions en el cas de YouTube Kids, no obstant això, es refereix a “unfair and deceptive màrqueting practices”, “pràctiques de màrqueting deslleials i enganyoses”, a la idea que els nens a aquestes edats no han desenvolupat les habilitats cognitives per resistir aquests missatges publicitaris i entendre que estan sent objecte d’una tàctica comercial.
La televisió comercial infantil nord-americana, com la d’altres països, està subjecta a una sèrie de restriccions que han sigut introduïdes al llarg dels anys, com la introducció de productes per part dels presentadors de programes infantils, precisament per aquest motiu. La publicitat en general també compta amb proteccions específicament dissenyades per protegir als menors, suposadament més influenciables, o fins i tot, en algunes regions i països, com Quebec, Noruega i Suècia, està completament prohibida per sota dels dotze anys.
La pregunta, per tant, és fins a quin punt ha sobrepassat YouTube Kids, un servei gratuït finançat mitjançant publicitat, les teòriques línies vermelles imposades habitualment a altres mitjans. Un dels vídeos específicament citats en la denúncia és, per exemple, aquest unwrapping de joguines:


Un contingut que en un mitjà convencional caracteritzaríem com obertament publicitari, en YouTube Kids apareix barrejat amb molts altres vídeos de tot tipus, recomanat per exemple quan un nen escull una oferta de continguts mitjançant, per exemple, una cerca dels seus personatges favorits. Mentre en altres mitjans convencionals marquen – o haurien de marcar – de manera molt més clara la separació entre continguts i publicitat, les característiques de YouTube i l’absència d’una graella de programació establerta com tal porten al fet que les marques dissenyin continguts específicament pensats per aparèixer en les cerques. En el cas del vídeo exposat, que forma part d’una llarguíssima sèrie de vídeos similars amb nivells de visionat bastant elevats, el disseny del propi títol, “Giant Surprise Egg with PLAY DOH McDonalds Arch filled with Happy Meal Toys Barbie, Star Wars Toy” és un claríssim cas de “name dropping” de marques que són objecte de desig de nens de diverses edats.
És la publicitat quelcom del que hem de “protegir” als nens? Aplica aquesta idea de “protecció” a la publicitat en general, o tan sol al tipus de pràctiques de fronteres difuses entre contingut i anuncis? Estem còmodes com a pares sotmetent als nostres fills a un bombardeig publicitari d’aquestes característiques? És YouTube responsable d’un possible mal ús que alguns anunciants puguin estar duent a terme dins de YouTube Kids? És en realitat col·laborador d’aquest comportament, atès que es lucra amb ell? Són culpables els pares per no exercir una supervisió més activa dels continguts que consumeixen els seus fills, i utilitzar la televisió o l’ordinador a manera de baby-sitter? Moltes preguntes, i de moment, una denúncia davant la FTC. Veurem en què queda.

 

Qüestió de educació

El blog de Enrique Dans

kids-smartphones (1)Molt s’està parlant dels problemes dels pares per educar als seus fills en un context en el qual no són capaços de renunciar a un dispositiu que, d’una banda, tot el seu entorn els pressiona per utilitzar i, per un altre, exerceix un atractiu absolutament captivador i irresistible per la seva versatilitat. Pares i educadors observen amb desesperació com els seus fills, en determinats rangs d’edat, són absorbits – o pràcticament “abduïts” – per la pantalla d’un smartphone en la qual duen a terme activitats que van des de la comunicació social via missatgeria instantània fins a jocs de tot tipus, i es converteixen en éssers pràcticament inerts, capaços de romandre hores en actitud asocial, sense comunicar-se amb ningú ni respondre a més estímuls que els que provenen de l’altre costat de la pantalla.
En aquest context, que algú com jo suggereixi, com efectivament faig, que “la millor edat perquè els nostres fills comencin a tenir accés a un smartphone és quan deixin de portar-li-ho a la boca”, és interpretat per molts com un “es nota que no té nens d’aquesta edat i amb aquest problema” o directament un “no s’assabenta de res”. Si unim a això l’aparició de jutges de tribunals de menors que descobreixen l’emoció de ser intensament mediàtics i que afirmen que “si un adolescent tira mà del seu telèfon mòbil res més despertar-se és que té un problema d’addicció“, tenim un problema servit: a la figura d’un ex-jutge de menors se li tendeix a atribuir un cert coneixement del context i una certa autoritat, fins al punt que pocs es detenen a avaluar si no estem, simplement, davant un retrògrad, un tecnófob i un tremendista del calibri 9mm Parabellum.

Read more

Smartphones i aules

El blog de Enrique Dans

smartphones-y-aulas-La-InformacionEm van cridar de la Informació just abans d’entrar en una classe – parlem deu minuts escassos i no vaig poder quedar-me ni amb el nom de la periodista que em va cridar, perdó per no citar-la) – per parlar sobre l’ús dels smartphones a l’educació, i la diferència d’actitud en el cas entre les comunitats autònomes espanyoles entre aquelles que s’obstinaven en la seva prohibició costi el que costi enfront d’unes altres, com Catalunya, que recomanaven als professors que els integressin en el procés educatiu com a part de l’equipament tecnològic disponible. Ahir es va publicar una notícia, titulada “Els smartphones poden arribar a ser un aliat a les aules“, en la qual em citen breument.
Les poques mires d’els qui es queden amb la imatge d’una classe inmanejable amb tots els nens alhora parlant per WhatsApp i sense parar esment al professor em sembla al·lucinant: tractar d’analitzar l’ús d’una potentíssima eina tecnològica sense plantejar-se que l’escenari, el tipus d’educació i les metodologies han de canviar per adaptar-se als temps és el tipus d’actitud que, de ser generalitzada, impediria completament tot tipus de progrés i evolució.  El smartphone és una absoluta revolució: una revolució que, mentre demanem més ordinadors a les aules, ha arribat i ha posat un potent ordinador en la butxaca de tots els alumnes. Que hi hagi educadors, pares o polítics que es neguin a veure les possibilitats d’alguna cosa així, i s’obstinin a “prohibir per decret”, a tractar de perpetuar les seves metodologies costi el que costi quan resulta més que evident que precisament és la metodologia – tota la metodologia – la que ha de canviar per adaptar-se a semblant revolució és alguna cosa que em fa replantejar-me la meva fe en la raça humana.
Pensar en el smartphone simplement com un “afegit”, “deixat caure” sense més en aules amb la mateixa metodologia que utilitzem avui resulta completament absurd. Pensar que és que “els nens es distreuen”, com si no es distraguessin dibuixant o mirant per la finestra francament, espanta. El que clarament cal fer és redissenyar completament el procés educatiu, retirar d’ell tota aquesta palesa inutilitat memorística que porten a concentrar-se en l’aprenentatge per repetició de les meves coses que estan totes a l’abast d’una cerca a la xarxa, i centrar-se a educar fent ús del recurs més poderós, de la biblioteca de coneixement més gran que la humanitat ha estat capaç de crear des que el món és món. Convertir al professor en supernodo en una xarxa que ensenya a buscar, a qualificar, a recopilar i a verificar informació, que tracta de fer que l’alumne prengui les regnes de la seva pròpia necessitat d’informació, que participi de manera activa no solament buscant, sinó també construint i creant amb eines de tot tipus, que canvien a gran velocitat i estan subjectes a tot tipus de dinàmiques. Un enfocament que no es centri en les eines, que van, vénen i evolucionen constantment, sinó en la metodologia. Apps? Eines propietàries? Per qui, havent-hi eines obertes? El coneixement és obert i està a la xarxa, les eines també han d’evolucionar de la mateixa manera. Un procés que no degrada al professor, però que tampoc degrada als alumnes com ho fa la metodologia actual.
Si algú vol repensar de debò l’educació per adaptar-la a l’entorn social i tecnològic en què vivim, per favor, que ho digui. Estem parlant, en gran manera, de la competitivitat futura d’aquest país.