Entrades

Smartphones i aules

El blog de Enrique Dans

smartphones-y-aulas-La-InformacionEm van cridar de la Informació just abans d’entrar en una classe – parlem deu minuts escassos i no vaig poder quedar-me ni amb el nom de la periodista que em va cridar, perdó per no citar-la) – per parlar sobre l’ús dels smartphones a l’educació, i la diferència d’actitud en el cas entre les comunitats autònomes espanyoles entre aquelles que s’obstinaven en la seva prohibició costi el que costi enfront d’unes altres, com Catalunya, que recomanaven als professors que els integressin en el procés educatiu com a part de l’equipament tecnològic disponible. Ahir es va publicar una notícia, titulada “Els smartphones poden arribar a ser un aliat a les aules“, en la qual em citen breument.
Les poques mires d’els qui es queden amb la imatge d’una classe inmanejable amb tots els nens alhora parlant per WhatsApp i sense parar esment al professor em sembla al·lucinant: tractar d’analitzar l’ús d’una potentíssima eina tecnològica sense plantejar-se que l’escenari, el tipus d’educació i les metodologies han de canviar per adaptar-se als temps és el tipus d’actitud que, de ser generalitzada, impediria completament tot tipus de progrés i evolució.  El smartphone és una absoluta revolució: una revolució que, mentre demanem més ordinadors a les aules, ha arribat i ha posat un potent ordinador en la butxaca de tots els alumnes. Que hi hagi educadors, pares o polítics que es neguin a veure les possibilitats d’alguna cosa així, i s’obstinin a “prohibir per decret”, a tractar de perpetuar les seves metodologies costi el que costi quan resulta més que evident que precisament és la metodologia – tota la metodologia – la que ha de canviar per adaptar-se a semblant revolució és alguna cosa que em fa replantejar-me la meva fe en la raça humana.
Pensar en el smartphone simplement com un “afegit”, “deixat caure” sense més en aules amb la mateixa metodologia que utilitzem avui resulta completament absurd. Pensar que és que “els nens es distreuen”, com si no es distraguessin dibuixant o mirant per la finestra francament, espanta. El que clarament cal fer és redissenyar completament el procés educatiu, retirar d’ell tota aquesta palesa inutilitat memorística que porten a concentrar-se en l’aprenentatge per repetició de les meves coses que estan totes a l’abast d’una cerca a la xarxa, i centrar-se a educar fent ús del recurs més poderós, de la biblioteca de coneixement més gran que la humanitat ha estat capaç de crear des que el món és món. Convertir al professor en supernodo en una xarxa que ensenya a buscar, a qualificar, a recopilar i a verificar informació, que tracta de fer que l’alumne prengui les regnes de la seva pròpia necessitat d’informació, que participi de manera activa no solament buscant, sinó també construint i creant amb eines de tot tipus, que canvien a gran velocitat i estan subjectes a tot tipus de dinàmiques. Un enfocament que no es centri en les eines, que van, vénen i evolucionen constantment, sinó en la metodologia. Apps? Eines propietàries? Per qui, havent-hi eines obertes? El coneixement és obert i està a la xarxa, les eines també han d’evolucionar de la mateixa manera. Un procés que no degrada al professor, però que tampoc degrada als alumnes com ho fa la metodologia actual.
Si algú vol repensar de debò l’educació per adaptar-la a l’entorn social i tecnològic en què vivim, per favor, que ho digui. Estem parlant, en gran manera, de la competitivitat futura d’aquest país.

Sobre bebès tecnològics

El blog de Enrique Dans

bebe-tecnologico-La-VanguardiaCeleste López, de La Vanguardia, em va trucar per telèfon ahir per comentar els resultats d’un estudi publicat a Pediatrics on es qüestiona la idoneïtat de l’ús de dispositius com a forma d’entreteniment per a nens, i avui em cita breument en el seu article titulat “Sense certeses sobre el bebè tecnològic” (pdf).
Amb aquest tipus d’estudis sempre sol passar el mateix, i en aquest sentit em va semblar positiu el to crític i equilibrat que Celeste ha donat al seu article: s’agafa un estudi que posa en dubte la idoneïtat d’usar els dispositius com “apaganens”, i es tendeix a generalitzar fins a pretendre afirmar que aquests dispositius són d’alguna forma perjudicials per als nens. Al final, es tendeix a convertir aquests estudis en una espècie d’arma per tecnófobs, que veuen els seus temors suposadament confirmats i allunyen als nens d’un aprenentatge que sens dubte representa un avantatge de cara a l’adaptació a l’entorn en el qual van a viure en el futur.
No tinc absolutament cap dubte que tots els jocs interactius amb pantalla, teclat i ratolí amb els quals la meva filla es va passar hores jugant entre els dos i els sis anys van jugar un paper important a la seva educació i en el desenvolupament de les seves habilitats. Per descomptat, si hagués utilitzat aquest ordinador com “apaganens” o com “baby sitter”, hauria comès un error: totes les eines poden ser bones o dolentes en funció de com siguin utilitzades. Com a pares, tractem a tot moment que nostra filla tingués accés i familiaritat amb qualsevol tecnologia que aterrés a casa, i mai ens hem penedit d’això. Però a més, cal marcar una certa precaució en aquests temes en funció de la velocitat de la seva evolució: estem intentant avaluar la idoneïtat de l’ús d’aquests dispositius quan una bona part de l’entorn dels nens no es troba encara completament adaptat al seu aprofitament, la qual cosa genera una disfunció que genera problemes aparents, però que en realitat no tenen per què ser-ho. M’estimo mès nens adaptats a l’ús de la tecnologia encara que generin alguns problemes d’adaptació en el seu entorn, que nens allunyats d’aquests dispositius i privats del seu ús en un moment fonamental del seu desenvolupament.

SOBREVIURE A LES ACTIVITATS EXTRAESCOLARS

Per Maite Marín Martí

MMM2

Sóc una de tantes mares i pares que han de recórrer a activitats extraescolars o serveis d’acollida per a fer compatible l’horari laboral amb el de l’escola dels fills. No tinc res en contra dels serveis d’acollida i menys del de l’escola dels meus fills, els quals quan van allà estan tan ben atesos que es senten com a casa però preferentment trio les extraescolars doncs a part d’aprendre un esport, un idioma o potenciar un talent, als nens  els hi agrada més.

No sé si a tot arreu és així però a l’hora d’escollir una activitat esportiva crec que hi ha molta oferta en quan tipus d’esport però o et federes a un club, vius aquell esport com quelcom diví i hipoteques tots i cada un dels caps de setmana portant al teu fill de competició en competició o partit per tota la geografia  catalana o fas que practiquin un esport senzillament a l’escola que com a molt potser podràs veure un entrenament o una senzilla exhibició a final de curs.

No podria existir un terme mig, el poder practicar degudament un esport i gaudir d’una lligueta o exhibició a final de curs o com a molt a final de trimestre?.

Pel que parlo amb mares i pares sobre el tema i que els seus fills estan federats em comenten que són els propis nens els que volen poder anar cada cap de setmana als partits i que no els fa mandra matinar per anar allà on toqui, però això és tan bo? Potser tinc un punt de vista egoista sobre el tema però valoro molt el temps familiar del cap de setmana. Vivim en una societat on a les famílies, potser només li passa a la meva i estic equivocada,   ho tenen difícil per a trobar un moment per estar tots junts, explicar com a anat la setmana i fer alguna activitat tots plegats.

MMM

Si fins i tot durant els caps de setmana hem d’anar a “toque de pito” que serà del despertar-se amb la invasió del més petit o no tant petit a dins del llit i que et desperti a base de petonets, les pessigolles inesperades, un matí de mandretes en pijama o la decisió espontània de fer una excursió  o qualsevol altra cosa?

Potser amb un fill encara et pots organitzar però i si tens 2, 3, ..com t’ho fas? I si les convocatòries coincideixen en dia i hora però no en lloc. No tothom té la sort de tenir 2 cotxes o la possibilitat d’endossar a un dels fills en el cotxe d’un altre company també convocat.

A part com a família tenim obligacions i necessitats: la casa no es neteja sola, la compra a no ser que la facis per Internet no es presenta sola a la porta i la roba tampoc es neteja, seca i plega sense el suport d’un de nosaltres. A part les iaies esperen durant tota la setmana a poder veure els seus nets i de tant en tant també tenim ganes de veure als nostres germans, cosins, tiets i amics. Uff potser el problema està en que els caps de setmana són molt curts per a tota la feina que pretenem fer. També, ara que la meva filla gran ha crescut a part de tenir deures, ha de preparar de tant en tant exàmens i si no en teníem prou ara també fem de mestres. La veritat és que ens estem posant tant al dia que si ara juguéssim al Trivial guanyaríem de carrera.

En fi, per ara i mentre els meus fills m’ho permetin seguiré egoistament passant els caps de setmana gaudint en la seva companyia dels,  per a mi,  petits però tant importants moments.

Els smartphones tornen al col·legi… Nova York

El blog Enrique Dans

kid-and-smartphoneL’alcalde de Nova York, Bill de Blasio, aixecarà el proper dia dos de març una llei que prohibia que els nens portessin telèfons mòbils al col·legi, una d’aquestes mesures impopulars que moltíssima gent incomplia, inclòs el propi fill de l’alcalde. Els col·legis, en funció de les seves preferències, podran exercir polítiques pel que fa als terminals a tres nivells diferents: obligació que romanguin en les motxilles dels alumnes durant tot el dia (de manera que poden ser usats per a un contacte en cas de necessitat, però poc més), que el seu ús estigui restringit a determinades hores i llocs, o que s’utilitzin ocasionalment a les aules integrant-los en els processos educatius.

La idea fonamental és usar el sentit comú: per descomptat, els smartphones poden, en un col·legi, ser una font de distracció i fins i tot de problemes, però la mesura de simplement prohibir-los per evitar aquestes distraccions o aquests problemes és equivalent a matar al gos per evitar la ràbia. El smartphone és, a dia d’avui, la plataforma més adequada per apropar la tecnologia a un major nombre de persones i evitar l’anomenat digital divide la propera generació de terminals està previst que estigui entorn dels vint-i-cinc dòlars – i el seu ús a l’educació és, cada dia més, un imperatiu que cobra més sentit.
Poques coses resulten més tristes que tenir la possibilitat que tots els estudiants portin un potent ordinador en la butxaca… i que els prohibim que ho portin a classe perquè es distreuen amb ell. En realitat, el problema no està en la distracció, sinó en l’escassa habilitat de pares, educadors, professors i institucions per reimaginar els processos educatius amb una eina tan impressionant com aquesta. L’educació és precisament el que ha d’aconseguir que els nostres fills vegin un smartphone com han de veure-ho: com alguna cosa que serveix per a moltes coses, però que exigeix uns protocols d’ús determinats. Que el smartphone pugui ser utilitzat per jugar o per enviar-se missatges enmig d’una classe no implica que per això hagi de prohibir-se, o restringir-se el seu ús de manera rígida. De fet, hauríem de plantejar-nos cada vegada més és per què els alumnes no arriben amb les seves terminals i es troben un entorn amigable: un carregador en la seva taula, una WiFi en la qual fer login automàticament, i un entorn acadèmic en el qual la cerca i consulta d’informació sigui una rutina habitual subjecta a entrenament i completament integrada en la metodologia acadèmica.

Read more

Decàleg per a famílies de nens i adolescents amb mòbil o tablet nova

per KIDSANDTEENSONLINE 

Teenage Girl Using Laptop And Mobile Phone Whilst Eating Breakfast

Aquest Nadal, els regals més demandats per nens i adolescents han tornat a ser marcadament tecnològics. Tablets, telèfons intel·ligents i videoconsoles ocupen els llocs d’honor en les seves cartes. Però, al marge de les qüestions econòmiques que tota família sospesarà, hem de plantejar-nos si les anomenades tecnologies de la informació i la comunicació –TIC- són adequades pels més joves.
 
Molts pares i mares es plantegen qüestions com: “Para què vol una nena de 12-13 anys un telèfon mòbil?… I un de 10 anys o menys una tablet?”. I la veritat és que és una temptació plantejar-nos-ho en aquests termes, si partim que nosaltres a la seva edat no necessitàvem tals aparells. Però tampoc necessitàvem un cotxe radiodirigit, ni un scalextric, ni un zoològic dels clic, i els demanàvem en les nostres cartes. Estem parlant d’un regal nadalenc, no d’una necessitat, per la qual cosa hem de deixar a un costat comparacions temporals que només generen incomprensió. La veritat és que avui dia un telèfon intel·ligent, o una tablet, són utilitzats per tot menys per fer trucades telefòniques. Un smartphone és una càmera de fotos i vídeo, és un terminal per descarregar i escoltar música, és una videoconsola, i a més ens permet crear grups amb els quals xerrar amb els nostres amics o familiars, i accedir a les xarxes socials. Ens permet descarregar i llegir llibres, el periòdic, accedir a cercadors i a la informació disponible a tot el món… En fi, tal vegada la pregunta que hauríem de fer-nos és quin jove o adolescent no vol un? Si aquests aparells haguessin existit quan els nostres avis eren nens, ells sens dubte els haurien demanat i utilitzat. És més, segur que els nens del Renaixement, o els alumnes d’Aristòtil també haguessin desitjat tenir un.
 

Read more

Escriure a mà és del segle passat

Per Enrique Dans

HandwritingFinlàndia anuncia que abandona l’ensenyament de la cal·ligrafia en els col·legis, i la substituirà, començant en 2016, per l’aprenentatge de la mecanografia i l’ús del teclat. La cal·ligrafia es defineix oficialment com una habilitat antiquada, l’aprenentatge de la qual ja no aporta especialment gens des d’un punt de vista pràctic al desenvolupament de la persona, una habilitat que pot ser més enquadrada dins de la curiositat històrica.
El moviment, sens dubte, va a ser qualificat per molts com molt agressiu. És adequat que els nens deixin d’escriure a mà, en un entorn en el qual ja pràcticament solament ho fan quan exerciten aquesta habilitat? Un examen detallat de la vida quotidiana d’un nen en els nostres dies revela clarament que escriuen de manera constant en teclats de tot tipus, físics o virtuals, en ordinadors o en smartphones, però únicament recorren a l’escriptura a mà quan els és específicament sol·licitat… per aconseguir que aprenguin a escriure a mà.
Amb el pas del temps, a mesura que aquests nens es van fent grans, la necessitat d’escriure a mà va disminuint encara més. Jo porto un bolígraf en la meva butxaca per pur romanticisme i per signar una mica de vegada en quan, però la realitat és que em passen dies i dies sense utilitzar-ho.
En el meu pas per la universitat, la meva forma de prendre apunts era molt apreciada per molts dels meus companys, perquè tendia a apuntar pràcticament tot, amb una lletra gens bonica, però raonablement intel·ligible. Un passeig per la biblioteca de la universitat em permetia veure les meves anotacions fotocopiades fins i tot per persones que no coneixia, i subratllats en tots els colors imaginables. Acabada la universitat, vaig deixar d’escriure a mà. Avui em costaria moltíssim prendre més d’unes línies: quan ho he intentat, m’ha resultat incomodíssim. Per a qualsevol tasca d’escriptura que impliqui un mínim de creativitat, escriure a mà és completament impossible: la meva forma d’escriure actual recorre tant a la volta enrere, a la substitució o al replantejament de l’estructura del que vull expressar, que un model en el qual cada pensament es plasmi de manera irreversible en un paper resulta, a més d’arcaic, directament absurd. Si haig de prendre unes notes en una reunió, l’últim en el que penso és a utilitzar un paper i un llapis: el primer que se m’ocorre és treure el meu smartphone, i arrencar Evernote. En la meva labor com a professor, em limito a escriure algunes paraules aïllades en una pissarra en la qual enyoro un teclat i un ratolí, i cada vegada que ho faig – en general, molt poques – els meus alumnes entenen perfectament per què no m’agrada fer-ho. La meva visió en aquest tema és completament radical: de la mateixa manera que porto anys advocant per la desaparició total i absoluta del paper i si tingués una empresa apostaria per prohibir-ho, veuria bé que l’escriptura a mà passés a ser considerada alguna cosa del passat.

Read more

Patis sense llibertat

El Govern pensa colar-se en els esplais infantils per a decidir a què i com van a jugar els nens espanyols


Read more