Entrades

Els nous llaneros solitarios

Per Angeles Montuenga


Fins que aquesta crisi s’ha fet present, tots d’alguna manera ens hem cregut que l’estat del benestar era possible. Hem construït una manera de viure sobre la fal·làcia de la sobreprotecció. Tot semblava estar previst i controlat. Una maquinària moderna, precisa, no programada per travar-se.

La situació actual ens ha sacsejat del son de aquesta ingenuïtat i ens està obligant a créixer.

A començar a prendre decisions diferents, a imaginar, a replantejar, a saltar al buit del món del no conegut: la precarietat, la incertesa, la por, l’atur i potser a l’aventura de la solidaritat i l’acollida. …. Ens està obligant a ser valents.

El valent és el que sap viure en soledat, allunyat del que fa tothom.

El valent és qui sap anar contracorrent, el que elabora idees pròpies, el que s’atreveix a pensar, el que envia currículums d’un amic a la seva llista de contactes, el que es mulla, el que passa per alt el penós sentit del ridícul i obre un negoci d’extracció de polls. Valent és el que ven el seu pis a través de participacions de 70 euros i el sorteja davant de notari. És qui renegocía els seus deutes i dóna la cara. És qui demana un favor i fa favors. És que no es deixa espantar pels pessimistes o els vaguistes.

Valent és el que s’arrisca i fracassa … Qui aprèn, torna a intentar-ho i triomfa … O no.

És qui lluita sense descans i mor amb les botes posades. Com una nova conquesta de l’oest, amb protagonista més jove. Jonny Deep en lloc de John Wayne.

És bo que els nostres fills ens vegin conviure amb les ombres, límits i fracassos. Només el cafè és descafeïnat i sempre es pitjor .. La vida no es pot filtrar sense engany.

Read more

Perquè educar?

Per: Montserrat Rutllan

Eduquem amb els continguts que hem desenvolupat fins ara, amb un propòsit clar i definit: fer dels nostres fills ciutadans del futur, lliures, responsables, i amb el màxim índex de salut física, mental i moral segons les seves possibilitats. Perquè els nostres fills coneguin el perquè de les seves vides, els hem d’ensenyar a aturar-se, pensar contemplar  i veure si el sistema de vida que moltes vegades l’entorn proposa, s’adequa al que ells volen o és un magma confús.

Aquest tipus d’ensenyament que mencionem s’ha de donar fonamentalment en els primers anys de la vida a dos àmbits preferents: família  i escola.

Miró i Ardèvol al 1997, comentava en un article titulat “Quiere usted vivir bien” que “ el procés de maduració, de formació de la personalitat i de trobar un real sentit de la vida, és impossible sense la família, però també sense el mestre, el pedagog, el  “sensei” que és l’acompanyant de l’alumne que li va desbrossant el camí, li assenyala la ruta a seguir i li dóna el sentit què són els valors. Per educar cal tenir valors compartits de caràcter fort, perquè són els valors els que ens diuen què és necessari, bo, i la relació i jerarquia entre ells. Sense valors forts, la violència de les nostres escoles i barris creixerà. No sabrem explicar als nostres fills perquè un camí és millor que l’altre. No podrem donar-los, a l’escola, un horitzó comú de sentit. I els mestres, aquestes persones formidables, deixaran d’obrir camí per a transformar-se en policies. En el fons el que dic és senzill i realista –i a més a més barat -, tot i que difícil d’acceptar per motius ideològics: encara que vostè no cregui en Déu, el millor per els altres i per a sí mateix és actuar como si hi cregués. Acceptar i practicar els valors humans derivats d’aquella creença. Viure la bona vida.”

En el mateix sentit, s’expressava Lopez Burniol en un article recent.

Com educar?

Read more