Entrades

No tinc temps

Per Catherine L’Ecuyer

Una de les queixes que sentim molt és “no tinc temps”. Aquesta expressió, sempre m’ha deixat perplexa. Reconec haver-la utilitzat moltes vegades, però sempre m’ha deixat una sensació d’ autoengany en utilitzar-la. Tots tenim la mateixa quantitat de temps: 24 hores al dia, ni més ni menys. Cadascun organitza i reparteix segons les necessitats que reclamen la nostra naturalesa (dormir, menjar, per exemple) i segons les obligacions que  lliurement ha assumit (treball, família, parella, oci, televisió, nens, esport, etc.). El que és absurd és desitjar tenir més temps. El que hem de desitjar, és trobar el temps per a les coses essencials. I això, com es fa?.

Primer, tenint molt clar quines són les coses essencials i excel·lents en les nostres vides i aprofundir en elles. Per exemple, els nostres fills necessiten hores i hores amb nosaltres. I aquestes hores, no podem arrabassar-les-hi pensant que uns minuts de temps de “qualitat” ho solucionen tot. Podem provar-ho amb els nostres caps, dient-los que de sobte se’ns ha ocorregut que podíem fer nostres 4, 8 o 12 hores de treball diari en mitja hora “de qualitat”. A veure amb quina cara d’incredulitat ens miraran!

Segon, gastant menys per poder permetre’ns treballar menys hores. Per a la gran majoria de la població -amb excepció potser d’alguns rics com per exemple la Duquessa d’Alba o Bill Gates-, temps i diners són variables inversament proporcionals: a més diners menys temps i a menys diners més temps. Conclusió: per tenir més temps, hem de poder permetre’ns treballar menys. Per poder permetre’ns treballar menys, hem de gastar menys. Com s’aconsegueix gastar menys? Començant per prescindir del prescindible. És curiós que si ens deixéssim anar, ens passaríem la vida gastant en el que no necessitem per impressionar a gent que no coneixem i que tampoc ens importa.

Read more

Estem “de veritat” amb els nostres fills?

Per Oswaldo Pulgar Perez

Fa poc vaig comentar el cas d’un nen que li demanava temps al seu pare per jugar. El pare, molt ocupat en els seus negocis li deia:-Ja vindré fill i jugarem. El nen veia al seu pare com a model d’home treballador, i li deia:-Vull ser com tu.

Quan el nen va créixer, es va graduar i es va casar, es van invertir els papers: El pare volia veure el seu fill i aquest li contestava:-Pare, tinc obligacions, la meva feina, la meva dona, els meus fills. Es va complir, encara que d’una altra manera, el desig de ser com el pare.

Porto a col·lació aquest fenomen cada vegada més freqüent en els nens i adolescents. En una enquesta realitzada a Barcelona, ​​per Pau Mari-Klose, un 34% dels adolescents van expressar el seu desig de passar més temps amb els seus pares, un 27% no troba a cap adult quan arriba a casa seva.

Un 12% reconeix que només realitza activitats rutinàries amb els seus pares com veure la televisió, anar de compres o passejar i un 2% no comparteix res amb ells. L’estudi també posa en relleu que un 17% dels pares mantenen una relació desganada amb els seus fills adolescents i que un 31% dels pares tenen una actitud autoritària amb els seus fills.

No podem negar que la vida és complicada. Però cal treure temps per l’important. 41% dels pares reconeixen que recorren, en alguna ocasió, a càstigs físics. També va quedar clar que tenen major risc de caure en conductes indesitjables els adolescents amb pares negligents o autoritaris.

Read more

Els top 10 del nostre 1er any; # 6 …….L’art de regalar

Per Luis Bordonaba

Poques vegades els adults s’han vist tan superats, perduts i desconcertats pel que fa a l’educació de nens i joves com ara. Hi ha un llibre que fa referència a l’art de fer regals i en el qual es diu que el regal parla per un mateix, que cada obsequi que un fa es converteix en una expressió del propi gust, en una mostra de l’interès cap al obsequiat, i fins i tot en una indicació del poder personal. Descriu tot tipus de regals (barats, extravagants, d’aniversari, per al cap …), així com els costums de diversos països sobre els obsequis.

Res de l’anterior crida excessivament l’atenció, en canvi sí sorprenen dues línies -sí, dues línies de les 161 pàgines que té el llibre- que fan reflexionar sobre els regals: la dedicatòria que l’autora fa als seus pares i la cita que l’acompanya: L’únic regal veritable és part d’un mateix.

Sí, regalar és un art però hi ha alguns regals que estan dins nostre, dins de les nostres famílies, regals que fan que les persones se sentin bé i que no costen ni un euro. No cal anar a comprar-los, només cal donar-los.

Read more