Pasar al contenido principal

Treu el mòbil de les seves mans

hands
Educació
Família

Ens ha semblat molt interessant aquest post d'Albano Alonso publicat en el seu blog: https://albanoalonso.info/quitales-el-movil-de-sus-manos/

És difícil la postura dels pares enfront dels telèfons mòbils, però també ho és la dels professors. Aquest article busca des de l'equilibri, desgranar la realitat actual de l'escola i els mòbils i al mateix temps incidir en l'actitud d'acompanyament de les famílies en aquest ardu i complex problema.
 

"Treu el mòbil de les seves mans". Amb aquest començament i títol, in medias res, pretenc submergir al lector, en abrupte, a la meitat d'una situació de tensió del nostre dia a dia a les aules, en la qual un docent crida l'atenció a un estudiant per usar el mòbil sense permís o utilitzar-lo de manera inadequada.


Així es provoca a vegades una picabaralla en el qual el professor pot arribar a retirar de manera temporal l'aparell a l'alumne, amb tot el que això comporta en termes de funcions i responsabilitats, aspectes que queden per a un altre debat, també interessant i necessari.


Els relats que comencen així, in medias res, pretenen capbussar-nos de ple en la trama, moltes vegades en un moment pròxim al seu desenllaç, perquè sentim l'acció en plenitud, sense cap mena d'introducció o avís, com ocorre en moltes classes. La tinença i ús de mòbils a les aules també comporta multitud de contratemps en els quals els professionals de l'educació ens veiem immersos de sobte i on ens sentim obligats a resoldre amb immediatesa, segons les nostres destreses i també segons els protocols contemplats en la idiosincràsia de cada escola, que difereixen sensiblement en funció del que cada consell escolar estableixi.


El cas és que, d'una manera o una altra, en tots els espais educatius segurament s'arriba a la mateixa conclusió: els telèfons mòbils i altres dispositius similars representen el gran distractor de l'alumnat en l'actualitat. Per això, és molt difícil buscar-li una solució meditada i consensuada que no passi per l'estricta prohibició, mesura dràstica que moltes vegades cau en un sac foradat, perquè no som capaços de controlar al 100% el seu grau d'eficàcia, davant l'elevada quantitat d'estudiants que estan a càrrec d'un docent.


En plena era de la digitalització, es defensa per part d'un sector la necessitat d'incorporar aquests aparells a la planificació pedagògica de les nostres classes, així com en el procés d'aprenentatge dels estudiants: en aquest sentit, no hi ha dubte que, ben utilitzat, reporta importants avantatges sobretot quant a l'accés a fonts d'informació i la utilització d'aplicacions o eines que tenen gran partit didàctic. No obstant això, quan un estudiant agafa un mòbil la quantitat d'utilitats lúdic-recreatives que té al seu abast, amb les xarxes socials al capdavant, és de tal magnitud que controlar que es fa un ús responsable sense que abans se li hagi educat en això o hagi adquirit la maduresa suficient és tremendament complicat.


Davant aquesta situació de risc potencial, la majoria de centres escolars es decanten per la prohibició categòrica de l'ús dels dispositius mòbils, a excepció d'aquests moments en els quals es fa servir com a instrument que complementa una activitat de classe o algunes vegades en els esbarjos, sobretot en el cas d'alumnat a partir dels últims cursos de l'ESO. És veritat que la simple prohibició no tanca una finalitat educativa: omplir un centre d'instruccions i cartelleria prescriptiva basada en restriccions té dubtós sentit pedagògic, no ho nego; però la veritat és que els centres prenen aquesta contundent mesura al mig a vegades de la lògica desesperació en observar, una vegada i una altra, com aquests aparells devoren l'atenció dels joves, que queden a la mercè de les distraccions més variades, a més de molts altres perills derivats d'un ús descontrolat i que es relacionen amb la privacitat, la identitat digital i els casos creixents de ciberassetjament, entre altres.


Enmig d'aquest panorama complex, reflex d'una societat absolutament rendida al poder hipnòtic de les pantalles –sobretot després de la pandèmia– no s'albira una solució equilibrada entre el que ha de fer l'escola segons la seva funció (educar, com a part d'un compromís social col·lectiu) i el que es veu obligada a fer per compromís amb el benestar dels menors que té a càrrec seu. Podria semblar que aquest és el moment propici, enmig d'uns restaurats plans digitals escolars i d'una major inversió en partides per a la digitalització, per a avançar en competències tecnològiques que són clau per al nostre desenvolupament com a societat. No obstant això, aquesta lloable missió xoca amb el sentit ètic de la responsabilitat de l'escola, guardadora també del dret a una protecció integral de la població menor d'edat en el temps que està a càrrec seu. Per això, és normal que, encara que la societat moltes vegades doni l'esquena a aquest problema a gran escala, no es vulguin assumir des de la gestió dels centres riscos innecessaris en una era en la qual els contratemps relacionats amb la dependència digital tenen enormes conseqüències en la salut de la població.


Soc categòric en defensar que un estudiant que cursi l'educació obligatòria no està preparat per a utilitzar lliurement un telèfon mòbil en l'àmbit escolar. Està demostrat que en edats primerenques interfereix en la seva capacitat d'atenció i incrementa la probabilitat de patir trastorns com l'ansietat o canvis en el patró de somni, entre altres, la qual cosa es constata en l'informe "Anàlisi del temperament infantil relacionat amb l'ús de pantalles", publicat enguany en la Revista Pediatria Atenció Primària. A més –i per citar un exemple més–, un altre recent estudi científic de diverses universitats espanyoles constata l'ansietat, inseguretat i frustració que genera en els joves romandre allunyats d'aquests dispositius, per la qual cosa la solució en el context escolar, on passen una gran part del dia, no s'antulla gens senzilla.

No hi ha una recepta única que ens condueixi, així, a una sortida equilibrada i responsable davant aquesta gran pandèmia tecnològica que envaeix la nostra societat i que ens allunya d'èpoques passades en les quals vam créixer i vivim d'una altra manera, amb altres aficions i sense deixar-nos embadalir pel poder de la digitalització, ja que simplement no existia. No obstant això, reconec que l'escola tampoc pot contribuir a demonitzar els avanços en aquest camp i les possibilitats que obre un telèfon mòbil per al desenvolupament socioeducatiu; però això només pot donar-se a través d'un compromís col·lectiu i amb l'aportació de tots els agents socials, amb la finalitat de ser capaços d'educar a poc a poc en un bon ús, en l'equilibri i en el coneixement de les seves possibilitats, sí, però també en els límits i les conseqüències d'una mala utilització.


De moment, urgeix avançar en programes d'alfabetització digital que impliquin a tots els sectors de l'educació i als docents d'una comunitat, per a això també cal que aquests es formin en tecnologies, perquè així ho requereix també la Unió Europea, especialment referent a seguretat i processos de selecció d'informació. També són necessàries campanyes institucionals com la que recentment ha llançat la Conselleria d'Educació del Principat d'Astúries, sota el lema 'Menys pantalles, més vida', que van en la línia de conscienciar sobre la gran quantitat d'hores que els joves passen connectats a Internet diàriament: per citar una dada estadística, almenys la meitat del temps dels caps de setmana, segons l'estudi Impacte de la tecnologia en l'adolescència. Relacions, riscos i oportunitats, d'UNICEF Espanya.


Mentrestant, em quedo amb el missatge més prudent (i torno, així, a l'inici): lleva'ls el mòbil de les seves mans i, al mateix temps, comparteix amb ells, en una actitud també d'acompanyament –més enllà del merament restrictiu– aquesta preocupació candent davant la qual ningú ha de romandre impassible.


Una preocupació que representa una nova ètica per al nostre temps, en línia amb una criança i una educació respectuosa amb els drets de la infància, sí, però també amb el deure de protegir-la des de l'escola.